"Mademoiselle Leroyer de Chantepie: Hi ha un sentiment, o més aviat un costum, que em sembla us manca, és a dir, l'amor a la contemplació. Preneu la vida, les passions i a vós mateixa com una excusa per als exercicis intel·lectuals. Us rebel·lau contra la injustícia del món, contra la seva baixesa, la seva tirania i totes les infàmies i fetidesa de l'existència. Però... les coneixeu bé? Les heu estudiades com pertoca? Sou vós Déu? Qui us ha dit que el vostre judici humà sia infal·lible? Que els vostres sentits no us enganyen? Com podem nosaltres, amb uns sentits limitats i una intel·ligència finita, arribar al coneixement absolut de la veritat i del bé? Podrem comprendre alguna vegada el que és absolut? Si volem viure, és necessari renunciar a tenir una idea clara sobre qualsevol cosa. La humanitat és així. No es tracta de canviar-la, sinó de conèixer-la. Pensau menys en vós mateixa.

Abandonau l'esperança d'una solució. Aquesta es troba en el si del Pare; ell és l'únic que la posseeix i no la comunica. Però dins el foc de l'estudi hi ha alegries ideals fetes per a les nobles ànimes. Us heu d'associar, mitjançant el pensament, amb els vostres germans de fa tres mil anys; repreneu tots els seus sofriments, tots els seus somnis, i sentireu que el vostre cor i la vostra intel·ligència s'eixamplen; una simpatia fonda i sens mesura embolicarà, com un mantell, tots els fantasmes i els éssers. Feis el possible per no viure tan centrada en vós mateixa. Iniciau grans lectures. Adoptau un pla d'estudis que sia rigorós i continuat. Llegiu Història, sobretot l'antiga. Obligau-vos a un treball regular i esforçat.

La vida és quelcom tan odiós que només es pot suportar evitant-la. I se l'evita vivint dins l'Art, en la recerca sempre seguit de la Veritat expressada mitjançant la Bellesa. Llegiu els grans mestres i provau de sorprendre el vostre procediment apropant-los a la vostra ànima. I sortireu d'aquest estudi captivada i alegre. Serà com Moisès, que en descendre del Sinaí tenia raigs entorn del rostre per haver contemplat Déu." Text interessant, eloqüent, aclaridor i polèmic.

És la ploma epistolar de Gustave Flaubert (Rouan, 1821-Croisset, 1880), que aconseguia gran èxit, enmig de l'escàndol, amb la seva novel·la Madame Bovary, publicada el 1857, realista, romàntica i rigorosa en el seu estil, que seguiren Salambó, el 1862, L'educació sentimental i Bouvard i Pécuchet (1881), entre d'altres molts relats i articles. Tot plegat ens mostra el pensament de Flaubert pel que fa a les creences dels artistes en general i al que ell aplica de manera particular a la marxa quotidiana dels seus estudis. Al·ludeix només al Déu de l'Antic Testament i no parla de les suposades veritats que revelà el Jesús evangèlic, deixant-lo, com els musulmans, dins un simple paper de profeta, les quals visions s'agafen o es rebutgen segons la ment i la consciència de cadascú.