Tan orgullosos i tan insegurs alhora, cada dia tenim una necessitat major de distingir-nos, d'afirmar-nos respecte -o enfront- dels altres, i hem triat el camí del que en diríem iconització de les nostres ciutats, dels nostres països. Per iconització hem d'entendre l'obsessió per crear icones, i d'una manera molt particular en el camp de l'arquitectura. La funció de l'arquitectura privada ha assumit alguns principis de la pública, necessitada aquesta de representar el poder i la glòria de les monarquies, de les institucions públiques, de les jerarquies religioses. El perfil, l'evolució de les grans ciutats europees -i asiàtiques- s'ha vist alterat per la histèria iconitzant dels nostres temps.

Barcelona fa esforços per iconitzar-se a un ritme frenètic. Hi ha una certa por a la València de Calatrava? Si fos així, hauríem d'entendre que la rauxa modernista i el seny noucentista han acabat en la pura imbecil·litat. Només en un món impacient fins al paroxisme es podria donar el fet que una ciutat es projectàs cap al futur moguda per la rivalitat amb una altra de gran densitat calatravina. Esperem que no sigui aquest el cas de la nostra estimada Barcelona, una de les grans ciutats amb vocació arquitectònica, que es va omplir de meravelles fins que va perdre el cap.

Ara s'anuncia la funcionalitat icònica d'un altre edifici, obra de Ricard Bofill. Per la seva corbatura, afegida a la ubicació -a 20 metres de l'aigua marina, en terrenys guanyats al mar-, ha estat batejat popularment com a hotel Vela -oficialment, Hotel W Barcelona-, i des d'àmbits molt diversos se celebra l'aparició, no d'un nou hotel, sinó d'una nova icona. El poder magnètic de les paraules en estat de gràcia és incalculable, sobretot perquè no disposam de mètode ni d'instrumental per calcular-lo. A l'empara d'aquest poder, Barcelona ha vist créixer, més del que hauria estat prudent, alguns edificis que han atenuat percentualment l'horror de la Sagrada Família. Tots ells amb voluntat icònica. Però la calamitat no s'assacia amb aquestes baluernes: és una pandèmia que no afecta tan sols els edificis alts, sinó que també ataca l'arquitectura i l'urbanisme a peu de carrer, en una competència veritablement criminal d'afirmació.

No és menester quedar a Barcelona. Mallorca és ple d'icones arquitectòniques, especialment encarnades en edificis públics que es construeixen amb la pretensió hegemònica de ser recordats: no per la seva discreció, per la recerca de la bellesa en harmonia amb la seva funcionalitat, sinó per l'agressivitat, per la truculència dels seus plantejaments: com si la modernitat es definís per components bel·licosos, de gratuïtat insultant. Curiosament, és aquest aspecte de l'arquitectura el que més atreu la majoria dels nostres governants, obsessionats per una modernitat reduïda a la voluntat de deixar empremta. Sembla que tot és permès sota el paraigua de la vocació icònica del nostre temps. Vocació de representació, d'espectacle, de simulació. Tan lleugers anam d'altres valors. De valors, simplement.