Unió Mallorquina és ara una formació molt desunida, però continua sent mallorquina. Sobre què vol dir ser mallorquí, en podríem agafar un empatx –de retòriques múltiples i variades. De manera que seria bo que, adesiara, en la definició de la mallorquinitat no cercàssim la sublimitat i ens aturàssim en el dia a dia de les persones i els seus fets, de les coses i de l’estela que deixen en tots nosaltres.
Així, veuríem que ser mallorquí no comporta per se cap destí de grandesa inexcusable, i que el feix de misèries i de mancances que arrossegam s’alleugereix o creix segons les nostres accions i les nostres omissions. És clar que en el nostre present podem rastrejar-hi l’empremta de vells models colonials, però allò que compta és la manera o les maneres amb què plantam cara a la situació en cada moment.
Que dins UM es manifestin, en estat latent o en una pura explosió, restes d’esperit caciquil, megalomania i avarícia, al costat del sentit de país i de la generositat en l’esforç, no fa sinó reforçar la idea que el partit és fet de materials d’al·luvió, en els quals presenta dificultats suplementàries l’edificació de qualsevol cosa amb cap i peus. No per ser mallorquina, UM té cera del corpus ni gaudeix de la protecció d’un àngel de la guarda a temps complet.
De tota manera, s’hauria d’haver evitat l’enfilall de travelades dels darrers temps, en què uns pocs han compromès la difícil credibilitat del partit, sumint-lo –fins a l’ofec– en uns ridículs espantosos. En política, això es pot pagar molt car, sobretot si actua en un panorama de debilitat estructural manifesta, deutora de l’extrema fragilitat ideològica. Si fas el ridícul, se’t perd el respecte, i això té efectes demolidors. Rehabilitar-se, guanyar el respecte de la gent, és una tasca complicada. Fins i tot pot passar que, en raó de la representativitat assolida a les urnes, la ciutadania s’afarti dels maldecaps que se’n deriven, en flagrant desproporció als vots aconseguits.
La decisió de celebrar amb urgència un congrés extraordinari sembla, en aquests moments, la més encertada. S’ha d’esperar que els responsables del lamentable espectacle polític que s’ha ofert els darrers temps comprenguin que el congrés és una oportunitat per evitar mals majors, fins i tot l’atomització de la militància i la seva venda a la menuda. Si no entenen que la seva ubicació en el mercat electoral depèn d’unes polítiques derivades d’idees de progrés nacional, si no entenen que s’ha acabat el temps de l’abordatge als vaixells del poder per llastar-ne la navegació, el país serà privat de l’espai polític on teòricament hauria de situar-se UM –la seva ocupació per forces que no en respectarien la biodiversitat humana, cultural, històrica, paisatgística seria immediata i vandàlica.
L’espai encara existeix, i dins UM hi ha les persones que podrien organitzar-lo amb gran benefici per a la comunitat. UM és un partit necessari. Però pot arribar a ser merament accessori. Pot arribar a ser tan sols un enfit, una busca dins l’ull, una tatxeta a la sola de la sabata. També pot arribar a desaparèixer tot seguint l’estratègia de l’escorpí.
