El pati del centre esquerra de les Illes està remogut. I no el sacseja el PP, que ja s’ho comença a mirar amb ulls avorrits. Només pensa que encara li resten dos anys, d’espera, d’aguantar aquest virus infantil que sol contagiar els progressistes quan assoleixen el poder. Aquest darrer mes ha recordat els inicis dubitatius d’aquesta legislatura, amb tots els passos indecisos, i algun de desafortunat, que es varen fer. Sembla mentida que després de quatre anys d’un primer govern de progrés, i ara de dos anys més d’un altre –sis anys d’experiència de govern–, els partits que conformen el pacte encara no hagin estat capaços de trobar, o endegar, un espai de trobada comú on poder analitzar de forma assossegada cap on han de dirigir els seus esforços i dirimir les seves diferències. Avui, aquest indret és inexistent i, per això, s’usen per a aquesta tasca els mitjans de comunicació.
Ara, després d’haver superat aquesta nova interpretació mercantilista de la política, que les conselleries del govern són com a accions d’una empresa, que si n’ets el propietari les pots pignorar quan et ve en gana, oblidant que un govern no és una societat anònima, sinó una representació popular; ara, li ha tocat el torn al Bloc. Aquesta vegada el detonant han estat la participació en una coalició per les llistes europees. Però, en realitat, la qüestió de fons no ve d’avui. Ni d’ahir. Ja que si un partit que mai no havia aconseguit amb les seves sigles gairebé cap representació política a les Illes, ara en té, i prou sobredimensionada en relació al seu pes electoral, ha de ser coherent amb la decisió primera; perquè, abans ja se sabia. Els anglesos, de fa prou segles, han estat una nació moooolt méééés pragmàtica que la nostra, amb centenars d’anys d’experiència democràtica.
Quan s’inaugurà la primera etapa constitucional al nostre país, 1810-1814, hi havia un noble anglès espanyolitzat, un wigh, membre de la Cambra dels Lords, que coneixia, i era amic, dels principals polítics espanyols d’aleshores. Aquest home, Henry Richard Vassal Fox, baró de Holland, va mantenir una voluminosa correspondència que ha estat prou analitzada. Holland opinava que els espanyols discutien molt d’idees, Constitució, Sobirania i Llibertat. I en canvi, per a ell, la política havia de ser efectiva, preocupar-se per allò que preocupava la gent i resoldre els seus problemes. Avui, fixem-nos que debats sobre problemes concrets, n’hi ha pocs. Un d’ells, el trajecte d’arribada del tren fins a Alcúdia.
Per això, un bon consell crec que seria: facin arribar el tren a Alcúdia d’una punyetera vegada, per allà on el pugui usar més gent; especifiquin les inversions que s’han aconseguit ràpidament amb projectes concrets d’infraestructures; donin serveis específics als ciutadans; i ajornin, si més no fins les properes eleccions, aquests debats tan interessants intel·lectualment, però que tan poca cosa aporten a la vida quotidiana de la gent. Seria una bona cosa que, pens, agrairien molts de ciutadans illencs.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.