TW
0

Reiteradament se senten comentaris que em deixen astorat. Un d’aquests comentaris és el relatiu a la política com una cosa dolenta. Seguit seguit podem sentir gent que, quan argumenta sobre un assumpte, hi afegeix: i no hi faig política. Fins i tot he pogut sentir en el Parlament a diputats acusar adversaris de fer política amb un determinat tema. Com si fos una cosa rara i criticable que un polític fes política. Lògicament, aquesta manera de procedir té les seves motivacions. Per una banda, de cada vegada es confon més la política amb el partidisme quan són dos fenòmens diferents, si bé amb un terreny coincident. Per una altra banda, el desprestigi de l’activitat política fa que el mateix concepte sigui valorat com a negatiu, quan la política no és més que el conjunt d’idees i procediments sobre el govern de la societat i la gestió dels afers públics i, per tant, tothom d’una manera o una altra fa política i, de fet, és bo i imprescindible que així sigui, perquè els individus no vivim aïllats.

Bé, tot això no és més que una introducció per parlar d’un altre d’aquests comentaris que circulen i que podríem dir que ha fet fortuna. Contínuament sentim dir que aquell tema hauria de pertànyer a les qüestions d’Estat i, per tant, que aquell tema hauria de sortir de la controvèrsia política (sic). Això s’ha dit, per exemple, del tema territorial o del tema lingüístic. I la veritat, això em sembla un lloc comú que pertany a allò políticament correcte, però que no serveix per a res. Algú es pensa realment que sobre el model territorial o sobre la presència i ús de la llengua pròpia hi ha una uniformitat de visions tan gran, que els punts de vista són similars per a tothom? Diguem-ho clar: la societat és plural i és absolutament lògic que els diferents partits tenguin posicions pròpies sobre els grans temes que defineixen i que són estratègics per al país. No en faltaria d’altra: és que si no fos així, els partits no complirien amb la seva missió principal, que és fer de corretja de transmissió del segments socials.

Alguns, per reforçar el seu pensament sobre aquestes teòriques qüestions d’Estat, diuen que això succeeix a nivell d’Estat, valgui la redundància. Així, es diu que el PSOE i el PP coincideixen i no polemitzen en les grans qüestions. En la meva opinió, que el PSOE i el PP tenguin plantejaments iguals en alguns àmbits, com s’ha demostrat recentment a Euskadi, no es pot confondre amb el fet que tenguin una visió d’Estat que als anomenats nacionalistes perifèrics ens mancaria. Si repassam els darrers anys d’història política a l’Estat espanyol, veurem com alguns dels més grans enfrontaments entre socialistas i populars s’han produït en temes que més d’un consideraria com d’Estat. Per exemple, la política exterior amb el tema de la retirada de l’Iraq, la proximitat o allunyament amb els Estats Units, o la més recent sortida de Kosovo són mostres eloqüents del que comentam. O, per exemple, la lluita antiterrorista, on Déu n’hi do les picabaralles i les discussions pujades de to que s’han produït.

Què vull dir? El que vull dir és que el PSOE i el PP no tenen una visió elevada de la política que fa que determinats temes els decantin de la disputa partidista. El que succeeix és que el PSOE i el PP es saben posar d’acord i tancar files en alguns temes en què coincideixen plenament, principalment en aquells temes relacionats amb la seva visió jacobina de l’Estat. Crec que era Macià el qui deia, més o manco i si no em falla la memòria, que: al món hi ha moltes causes justes per les quals val la pena lluitar, ara, per la causa de Catalunya només els catalans hi poden lluitar. Bé, mutatis mutandi, la priorització que es desprèn d’aquest pensament és possiblement on el PSOE i el PP van més vius i plegats que els nacionalistes sense eEtat. Però bé, això ja mereixeria un altre article.

No hi ha qüestions d’Estat que estiguin fora del debat públic. Ni n’hi ha, ni seria bo que n’hi hagués. A les Balears encara ens queda molt per parlar sobre territori i llengua, i això és inevitable i necessari. Ara, el que sí que és evitable i innecessari és que aquest diàleg es faci sobre tones de tergiversacions i de mentides que, almanco en relació a l’idioma, és el que s’està constatant que hi ha per part dels qui ara volen canviar tot el que primer varen incomplir.