Joan Marí13/04/09 0:00
TW
0

Es pot considerar que Divendres Sant va ser un dia de quasi calma blanca, un d’aquells dies en què travessar els Freus esdevé un viatge màgic que va guanyant en mística així que t’atraques al port de la Savina. El cel blanc reflectit en un espill líquid que condensa totes les boires del món i quan mires a ponent descobreixes amb sorpresa que l’horitzó no hi és, que el mar i el cel són una mateixa cosa i que la màquina no navega sinó que vola, es desplaça dins un núvol immens i es Vedrà és una ombra molt tènue projectada per la memòria. Un d’aquells dies que només et surten a camí els morts, en el preludi de la tempesta, quan el cel baixa sencer i omple amb ràbia les artèries del món, tant els torrents que encara sobreviuen a la civilització com aquells que la modernitat ha anat omplint de colesterol de formigonera i que no sabrem mai si era bo o dolent. No ho sabrem perquè el dia del pet final ja no hi serem i perquè res s’assemblarà a allò que somiarem.

Aquests dies, els vius es van incorporant a la benvinguda a mesura que passen les hores. La Formentera ideal resta callada, però ja mai més inalterable. Quan la Setmana Santa és climatològicament fidel als seus orígens, quan ens mostra la seva identitat en tota la seva plenitud, és quan l’illa esdevé realment l’últim paradís de la Mediterrània. Com els paradisos no ho són si no són perduts, tampoc ho són si no són muts. Quan les figueres esclaten com flames d’una verdor intensa, per molt estalonada que estigui, conserven encara el costat salvatge de la natura. Una rèplica d’un passat perdut que redueix qualsevol promoció turística a pura hipocresia. Aquesta Formentera del silenci absolut, que brosta pertot arreu i, sobretot, que no envia veus, és l’autèntic paradís.

D’aquí a algunes dècades, quan les veus antigues siguin una estranya bandera en mans d’esperits resistents, no hi haurà res de més genuí ni de semblant al paradís perdut que una Formentera sense horitzó i submergida en el silenci absolut, habitada per esperits en pau amb l’eternitat i que us ofereixi dies de calma blanca, de nits i matins de pluja sense massa vent que ens recordin un llarg hivern, i de tardes assolellades que ens anunciïn un càlid estiu. Per gaudir amb redona plenitud d’aquesta Formentera, cal tallar per un instant qualsevol lligam umbilical amb l’illa més enllà del més pur sentit del gaudi. Tal com feia ahir la cantant Beth a Can Toni, a la Mola, esmorzant amb l’ordinador portàtil, al costat del finestral més proper a l’església del Pilar, que en aquella hora era plena de gom a gom de parroquians pregant per l’eternitat de les ànimes i també, esper, per l’eternitat dels paradisos perduts, que guarden molta més eternitat que qualsevol últim paradís.