No fa gaire que la ministra de Defensa, Carme Chacón, va anunciar la retirada unilateral de les tropes espanyoles del Kosovo. Aquest anunci ha produït un gran rebombori polític. Per una part, ha causat malestar entre els aliats europeus i nord-americà i, per altra, de rebot, ha donat nova munició al PP per criticar el Govern central, en aquest cas per la deslleialtat que suposa aquest fet cap als compromisos internacionals de l’Estat espanyol, cosa que, segons els populars, ens pot passar factura un dia o l’altre. Aquesta retirada del Kosovo, tanmateix, no s’emmarca dins la suposada vena pacifista del PSOE, que va encetar en la seva campanya en contra de la participació en la guerra de l’Iraq en temps de l’il·lustre José María Aznar. Altrament, respon a la immensa i descomunal E que ostenta aquest partit a les seves sigles.
Efectivament, el PSOE sempre ha estat en contra de la independència del Kosovo, fins al punt que aquest posicionament l’ha duit a desmarcar-se de la majoria dels socis europeus en múltiples ocasions. Diuen, per activa i per passiva, que no volen més estats independents a Europa. El motiu, naturalment, és que passen pena que l’exemple s’encomani i creï gola als Països Catalans, Galícia i Euskadi. I també, que es creï el precedent que es pugui reconèixer la independència d’un territori per la voluntat unilateral dels seus habitants, sense tenir en compte l’opinió de la metròpoli. Es tracta, per tant, d’una decisió de política internacional presa en clau interna.
És realment curiós que sigui una catalana, Carme Chacón, la que encapçali aquesta acció. Record alguns dels seus discursos durant la campanya electoral de les darreres eleccions generals quan cridava un pic i un altre els catalans a votar el PSC per evitar que un partit anticatalà com el PP governàs l’Estat. Ells, en canvi, afirmava, eren tot el contrari: vetllarien pels interessos dels catalans a Madrid i treballarien per la plena consecució d’un estat plurinacional i plurilingüístic. D’això, ara per ara, ben poca cosa. El finançament segueix encallat, no es pot usar el català al Congrés dels Diputats, les inversions en infraestructures del Govern central s’han d’arrabassar d’una en una, el català segueix sense ser oficial a la Unió Europea... L’única acció positiva del PSOE dins aquest àmbit que record en aquest moment ha estat la votació en contra de la reprovació de la immersió lingüística que va presentar el PP al Parlament Europeu i que va ser rebutjada.
Ella mateixa tampoc no sembla haver fet res en aquest camp dins el seu propi ministeri. Per exemple, el castellà segueix sent l’únic idioma de l’exèrcit, independentment de la llengua materna dels soldats i oficials i també independentment de la ubicació dels quarters. El PSOE sembla que vol tenir tothom content. Per una banda, parla de purilingüisme i igualtat de drets i deures. Per l’altra, pacta amb el PP a Euskadi i signen un pacte que farà recular els drets lingüístics i culturals dels bascos. Aquí critica la posició de Rosa Estaràs sobre la llengua, però al País Basc se suma a les seves propostes. De paraula està amb nosaltres, però de fets hi està ben poc. Per a nosaltres les promeses, per a ells el dia a dia. Caldria que tots aquells que les passades eleccions generals votaren el PSOE no per afinitat ideològica, sinó per por del PP, analitzin tots aquests fets i decidissin si ho varen fer bé o si es varen equivocar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Per cert, en albanès kosovar, no és Kosova en lloc de Kosovo, que seria en serbo-croat? Crec que dir Kosovo és com dir Ibiza i Londonderry i no Eivissa i Derry, que serien es noms homòlegs de Kosova