El pacte de govern era un enigma. Ara podem dir que és un misteri. La seva naturalesa ens ha estat revelada en plena Setmana Santa, perquè així la poguéssim interioritzar tot aprofitant aquests dies propensos al recolliment de l’esperit i a la ralentització de la ment. La Setmana Santa ha vengut enguany a bord d’una meteorologia de mala jeia, i així el procés paramístic de l’assumpció de la naturalesa del pacte ha travessat canvis d’humor que l’han posat ben a prova: ha resistit, la fortalesa de la seva constitució pot reptar la fe de les sectes més histèriques i cridaneres.
Seria excessiu referir-nos als acords de dimarts sant? Seria desmesurat parlar de la cimera de socis de govern? A quina altura política –per no parlar d’altres altures o baixeses– fixaríeu el cim en el qual es poden trobar Francesc Antich, Miquel Nadal i Biel Barceló? No és menester dir que ens referim a l’altura determinada per la mitjana de les tres altures. Possiblement, el mot "cimera", tot i essent correctíssim per al cas, arrossega uns suggeriments orogràfics que la situació no acaba de satisfer. Però, bé, continuem, que encara ens queda article.
Dimarts sant, d’horabaixa, es varen reunir els cappares de la UTE que forma el govern regional. Els dies anteriors s’havien registrat indicis que apuntaven a la possible explosió d’aquesta olla a pressió en què es bull el futur immediat del govern. La situació era delicada. S’imposava la necessitat de reparar l’olla o de comprar-ne una altra de més qualitat. Els penitents, en processó espectral, creaven un horitzó saturat de transcendència. Al Consolat, tres cervells havien de prendre decisions sobre els assumptes que podien acabar amb la tòrrida aventura d’aquest ménage à trois turbulent, esclaus els seus protagonistes de les exigències capricioses, pertorbadores, sadomasoquistes d’algun d’ells. Expectant, la ciutadania ja no trobava mica d’aire per alenar: què passaria, com resoldrien els assumptes pendents, aquells que ja eren pendents en signar-se els pactes? Allò era un no viure, el Born era estibat d’ànimes en pena, de cossos buidats d’esperit, car els esperits s’havien arremolinat en el Consolat per donar més consistència, si això fos necessari i possible, a la refundació del pacte.
Ben sabuda és la substància del miracle: la seva impunitat absoluta. La seva inqüestionabilitat. El pacte s’enrobustia, es vigoritzava, sense que ningú no hagués retirat del camí les penyes que hi obstaculitzaven el pas. La raó havia esdevengut un llast per a la intel·ligència emocional, única via de coneixement –de percepció, millor?– de la nova realitat. Parlar de màgia seria adequat, potser, si els protagonistes fossin uns altres, però, vist el que hi ha, la lleugeresa poètica, l’alquímia visual, l’encantament i la creativitat de la màgia ens impedeixen d’assenyalar-la com a excipient dels acord de dimarts sant. Tenim pacte, però cada dia el podrem entendre menys per mitjà de la raó. A no ser que tot plegat respongui a aquest mormol tòxic sobre el poder que difonen les llengües viperines.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.