Guillem Frontera03/04/09 0:00
TW
0

Per ventura és un error de percepció, però diria que la fórmula política que s’ha enfornat al País Basc inclou materials de molt alta toxicitat, especialment letals en entrar en contacte amb una sèrie d’aspectes de la vida real. Un d’ells seria, sens dubte, la substància de què havia d’estar fet l’estat de les autonomies, que havia de desplaçar poder polític per impulsar, entre altres coses, el desenvolupament de la personalitat de cada poble. Davant la reacció global d’aquesta conjura hom té la impressió que les alarmes han estat furtivament desactivades, cosa que deu ser més bona de fer en el temps actual, en què la crisi sembla que s’engoleix l’actualitat i la vida.

Perquè no hi hagi dubtes sobre les intencions dels conjurats, el PP ha enviat a la primera línia de foc els seus contingents més irreductibles: una senyora de l’Opus –propera, en diuen ara– presidirà la cambra regional. Just abans de ser designada per al càrrec, s’ha mostrat a tot l’Estat com l’espècimen humà més orgullós d’encarnar la viabilitat de les actituds més reaccionàries. Amb el País Basc en primer pla, quan Zapatero ha pactat amb el PP –l’autonomia de Patxi López és una mentida més– n’ha sortit sempre malparat: d’entrada, i com a primera providència, se li ha donat a beure oli de ricí, seguint així amb la pràctica ritual iniciada per José María Aznar en embarcar l’opositor Zapatero en la dita Llei de partits.

Ara, quan una cortesia elemental menaria el PP a suavitzar amb vaselina l’ensamblatge amb el PSOE al País Basc, s’ha posat un preservatiu de paper de vidre –ja em perdonareu aquesta imatge grollera, triada, però, per la seva magnífica expressivitat. No estarem gaire a veure socialistes bascos –i a Madrid– amb el rostre adolorit. Diran que tenen mal de queixal. Patxi López és, aquests dies, la imatge patètica de la fam de poder. Devia dur incrustades al cervell unes ganes irreprimibles de ser lehendakari, i per complir el seu somni, una mica obscè, s’engoleix cada dia un parell de dotzenes de calàpots. Els "populars" bascos van de triomfadors, pacten però avisen: ja veureu, us farem oposició, no us deixarem viure.

Es tracta de desmantellar l’autonomia tal com la coneixen els bascos. Patxi López, el que li diguin: una veritat revelada el crida a la cadira. Per a pagar un preu tan alt en humiliacions, hom ha d’estar molt segur de la seva vàlua extraordinària. I, ja ho veis, per ventura és això, per ventura Patxi López és la persona que la Història esperava per tornar al lloc d’on creu que no hauria d’haver sortit mai. Tots sabem, més o menys, quin és aquest lloc, aquesta idea d’Espanya que poden compartir Zapatero i Acebes, Pepe Blanco i Vidal Quadras, Daoiz i Velarde, Manolo i Ramón.