Cops d'estat a l'Àfrica

Un dels problemes més greus de l’Àfrica negra és la persistència de la violència política i dels cops d’estat per donar pas a un canvi de règim. La vella tècnica del pronunciament militar implica la presència d’un exèrcit que s’extralimita en les seves funcions i actua com a àrbitre dels conflictes polítics. És un fenomen quasi tan antic com les independències dels estats africans, ja que, ben aviat, les noves repúbliques, inicialment més o manco democràtiques, patiren una lamentable deriva cap a l’autoritarisme. Els dirigents dels anys seixanta reforçaren massa sovint el poder executiu i instauraren règims de partit únic, amb l’excusa que les "masses populars" no estaven preparades per a la democràcia.

A més, també rebutjaren qualsevol tipus de reivindicació ètnica, tribal o regionalista. Així, els grups opositors restaven condemnats a la clandestinitat i només podien accedir al poder mitjançant l’ús de la violència. L’assassinat del president de Togo, Sylvanus Olympio, el gener del 1963, va marcar l’inici d’una sèrie de cops d’estat militars. Molts d’aquests putsch desembocaren en règims militars fins al punt que, a la darreria dels anys vuitanta, n’hi havia 23 a tot l’Àfrica. Els militars acostumaven a justificar la presa del poder pel fet d’esser, suposadament, l’única institució veritablement nacional, per sobre dels particularismes i els partidismes.

Però malgrat la retòrica regeneracionista i desenvolupista el que incrementaven de manera constant era el pressupost militar, que creixia de mitjana el doble que el PNB. Aquests cops podien degenerar en horribles dictadures, com la d’Idi Amin Dada a Uganda o, més freqüentment, en règims autoritaris que impulsaven un partit únic i perpetuar-se en el poder. En els anys setanta, només alguns estats, com Senegal, Gambia i Bostwana, mantenien sistemes parlamentaris i representatius. Els règims militars, i les freqüents guerres, impulsaren una enorme demanda d’armes, que la URSS, França, els Estats Units, Itàlia, la RFA, Gran Bretanya i també Espanya, s’apressaren a satisfer sense cap mena d’escrúpols. En els anys vuitanta encara hi va haver 18 cops d’estat, però en els noranta, amb el final de la Guerra Freda, començaren a minvar.

A poc a poc, molts d’estats avançaren cap a la democràcia i el multipartidisme, encara que sigui amb moltes d’imperfeccions i derives autoritàries (Kenya, Uganda, Zimbabue). A l’inici del segle XXI, el militarisme semblava en retirada, però, recentment, potser afavorit per la crisi econòmica mundial, el colpisme africà ha reaparegut amb força. Així, arran de la mort del president de Guinea (l’antiga Guinea francesa o Guinea Conakry), ell mateix un antic colpista (1984), els militars prengueren el poder a la República i crearen una Junta Militar presidida pel capità Moussa Dadis Camara. Aquest, s’ha compromès a restaurar el multipartidisme i ha impulsat un Consell Nacional per a la Democràcia i el Desenvolupament –CNDD–, que, tanmateix, no ha convençut ni els Estats Units ni la Unió Africana.

És més confús el cas de Madagascar on, enmig d’una forta oposició política i una creixent indisciplina militar, el president Marc Ravalomanana s’ha vist obligat a abandonar el país i un efímer directori militar ha traspassat el poder al cap de l’oposició, el batle d’Antananarivo, Andry Rajoelina. La comunitat internacional no ha acceptat aquesta revolució i la Unió Africana ha suspès la participació de Madagascar en els seus organismes. Però el cas més patètic és el de Guinea Bissau, on un grup de militars ha assassinat el president, Joao Bernardo Vieira. Tot plegat és ben lamentable, i no s’ha d’oblidar que han fracassat tots els intents d’assolir la modernitat per la drecera dels pronunciaments militars.