Joan Marí

El futur és la resposta

Joan Marí16/03/09 0:00

Encara que Pedro Almodóvar necessiti tornar al món surfejant l’onada –virtual– de Penélope Cruz, mai no aconseguirà posar davant del mirall la societat espanyola com ho va fer Rainer Werner Fassbinder amb l’alemanya. I no serà per manca d’insistència, que intentar-ho ja ho intenta, sinó per manca d’un sentit deontològic de la cirurgia (i no em referesc a la pseudomedicina plàstica precisament). Si vostè vol saber si ocuparà un lloc en l’evolució –la que sigui–, redueixi-ho tot a dos escenaris, un d’hipotètic i un altre de real. El real és el propi funeral. Faci futurologia de precisió i pensi en un fet real, vull dir en els moments immediatament posteriors a la seva mort, l’únic instant en què la memòria real aplicada a l’individu assoleix categoria de pensament únic (qüestió de minuts): en la nostra absència, la gent que hi acudirà és una prova incontestable que no resisteixen experiències –per dir alguna cosa– com el Facebook, el paradís del llevat aplicat a l’amistat (si aquesta pretesa xarxa social fos un forn de pa seria un negoci ruinós).

En la caixa negra d’Espanya, l’endemà del desastre nacional espanyol, no hi haurà ni una sola frase d’Almodóvar, com tampoc no hi haurà constància de l’existència de Zapatero, ni de Patxi López, ni de Pedro Solbes, ni de Pepiño Blanco, ni de Núñez Feijoo, ni de Mariano Rajoy, ni de José Ramón Mateos, ni de tots els centenars de polítics que hi ha ara mateix en nòmina en tots els estrats de l’Administració pública al llarg i ample de la cartografia pública estatal. Trist? I ca, ni prop fer-hi! Pura selecció neuronal, dit sigui en un sentit purament darwinista. Per respondre a l’expectativa plantejada, ara em tocaria parlar de l’escenari hipotètic, però això seria tan agoserat i tan temerari que col·locaria la futurologia en un nivell intel·lectualment freàtic (és a dir, espanyol) i, per pura timidesa i per un excés de sentit del ridícul, no ho faré.

Ah, i sobretot perquè aquesta és una tasca que deix en mans dels qui se sentin (nacionalment) espanyols: no pateixin, que aquest és un exèrcit mediàticament sobredimensionat. Aquest és un terreny de joc en el qual estic fora de joc. I no esperin que els en demani disculpes, que és una actitud que no hauré d’afrontar mai en tota la meva vida. Però tot això és passat. Jo no sé com fer front a la crisi, però m’estic plantejant un exercici d’imaginació màxim (al poder): on m’agradaria ser el dia que s’acabi la crisi? El primer que he de fer és prescindir de l’espiral electoral. I la segona cosa que he de fer és demanar-los disculpes per aquesta vomitada personal sense cap ni peus, perquè ningú no es mereix una tortura com aquesta. I encara menys, en temps de crisi.