A la primera meitat del segle XIX, un petit grup de viatgers francesos, molt influïts pel romanticisme, arribaren a Mallorca i publicaren diverses obres que donaren a conèixer l’illa al món. És molt famós el cas de George Sand i també són conegudes les obres de François Aragó (un nord-català); d’André Grasset de Saint Saveur, cònsol a Palma entre el 1800 i el 1808, i de Joseph Bonaventure Laurens, l’autor de Souvenirs d’un voyage d’art a l’île de Majorque (1840). En canvi, són menys coneguts els casos de la burgesa Joséphine de Brinckmann, del botànic Jacques Cambessèdes, del baró i enginyer de camins Charles Dembowski i del també baró i escriptor Isidore Séverin Justin Taylor.
Tots ells cercaven a Mallorca, i en general a les Illes Balears, diversos elements que eren molt del gust dels romàntics de l’època, com l’aïllament, un refugi on poder retrobar-se, imatges paradisíaques que servissin d’inspiració o una natura que a França ja es trobava en retirada a causa dels inicis de la industrialització. Aquests viatgers, com també els llibres de viatges que redactaren, han estat objecte recentment d’una acurada memòria d’investigació titulada Voyager et raconter dans la première moitié du dixième siècle: les voyageurs français aux îles Baléares. Aquest treball de recerca és obra d’Isabelle Bes, una jove professora francesa instal·lada a Mallorca, que recentment també ha tengut cura de l’edició del volum Illes Balears i França: traces i intercanvis 1730-1980. (Casa Museu Llorenç Villalonga, Binissalem, 2008).
La directora de la memòria ha estat Carlota Vicens, professora de francès del Departament de Filologia espanyola, moderna i llatina de la Universitat de les Illes Balears i la memòria va rebre la màxima qualificació. Isabelle Bes ha destacat que aquests llibres de viatges anaren evolucionant des d’una recerca d’informació molt objectiva i racional, hereva de la Il·lustració, cap a una evocació de les impressions personals i d’aquells elements que arribaven a l’ànima del viatger i li permetien evadir-se d’allò quotidià i somiar amb altres èpoques i altres cultures. Així, impulsaren una veritable idealització de les Illes Balears a través de l’exotisme i del predomini d’alguns valors estètics.
La realitat de les Illes Balears mediatitzada per la ideologia del romanticisme esdevengué una societat exòtica, amb un orientalisme omnipresent, com ja va indicar per cert l’escriptor Guillem Frontera, amb festes i costums estranys i pintorescos, i amb paisatges sublims amb natures grandioses i boscos frondosos de pins, oliveres i fins i tot tarongers. Aquesta imatge romàntica de Mallorca no ha estat mai superada i s’ha convertit en un tòpic que perdura encara avui en dia. Isabelle Bes ha localitzat una guia turística francesa del 1992 on s’indica que el viatger, quan arriba a Mallorca, rep una impressió d’esser a la fi del món, tot i que es troba a menys de dues hores d’avió de París. Però potser encara resulta més irritant la insistència en el passat "àrab", mai berber, de Mallorca. Aquest llegat, suposadament, restaria molt visible en la vida quotidiana, en la concepció de l’habitatge, els brodats, la ceràmica i, fins i tot, en el ferro forjat.
Aquesta voluntat d’"orientalitzar" les Illes Balears era molt del gust dels viatgers romàntics, que es pensaven trobar a cada passa vestigis de l’arquitectura àrab i, segons ells, les planes de Mallorca, amb les seves palmeres, donaven "al país un aspecte africà" i els jardins d’Alfàbia, òbviament, recordaven els de l’Alhambra. Però el pitjor és que Josephine de Brickmann (1860) qualificà la Seu de Mallorca de "bizantina" i el baró Dembowsky (1841) considerà "moresc" el castell de Bellver.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.