"Hi havia aleshores a Aràbia un costum espantós, vingut originalment d’Escítia i que s’havia establert a les Índies mitjançant els brahmans, i amenaçava d’envair tot l’Orient. Quan un home casat era mort i sa muller ben estimada volia ser santa es deixava cremar en públic sobre el cos del seu marit. Era una festa solemne dita la foguera de la vídua. La tribu que tenia més dones cremades era la més considerada. Un àrab de la tribu de Setoc havia mort i la seva vídua, anomenada Almona, que era molt devota, va fer saber el dia i l’hora que es tiraria al foc amb el sonar dels tambors i les trompetes.
Zadig va voler fer comprendre a Setoc com aquell costum horrible era contrari al gènere humà, que es deixava cremar sempre seguit joves vídues que podrien donar infants a l’Estat o continuar criant els que ja tenien i que per tant convenia abolir aquest ús tan bàrbar. Però Setoc va respondre que feia ja més de mil anys que les dones tenien el dret de cremar-se i que ningú no gosaria canviar una llei que el temps havia consagrat i que no hi havia res més respectable que una antiga tradició. Zadig li va dir aleshores que la raó era més antiga que la llei i que aniria a convèncer la jove vídua...".
Aquest relat pertany a l’obra Zedig, del gran Voltaire (1694-1778), del qual un crític diu que ningú no ha sabut manejar la llengua francesa de manera tan elegant i natural i que fins i tot hom arriscaria dir que va saber dur la seva prosa a "un punt de perfecció". S’afegeix que la major qualitat volteriana és el seu estil, qualcom molt net, però mai lleuger. Les seves frases van directament a la finalitat perseguida i mai no cauen en la redundància, ni la falsa simetria ni les artificiositats a les quals ens acostumen els autors del segle XVIII. L’art, aquí, consisteix a menysprear la verbositat inútil. I segueix: Zadig es va fer presentar a Almona i "des del començament li va fer lloances de la seva bellesa dient-li que era tirar al foc aquells encants, i lloà per afegitó, la seva constància i el seu coratge.
Li demanà si ella estimava de manera tan prodigiosa el seu marit i la resposta fou negativa, puix que la viuda aclarí que era un home brutal, gelós, insuportable, però que ella, tanmateix, estava resolta a anar a la foguera. Zadig li va respondre que era precís que fos quelcom de plaer ben delitós això de ser cremat viu. Ella va dir que era cosa que feia estremir la natura però que era precís passar-hi. Es declarà devota i encara digué que la seva reputació es perdria si no ho feia i que aleshores el poble se’n burlaria. Zadig va veure que tot allò era un problema de vanitat i li va parlar llarga estona amb moltes raons que li fessin estimar un poc la vida. Finalment, li va demanar què faria si es pogués alliberar de la vanitat de cremar-se viva i la dama (que ja havia pres confiança al seu interlocutor) respongué que el demanaria en matrimoni".
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.