TW
31

L’alegria a casa del pobres és alegria de conill. Fa dues setmanes vaig tenir la sort de publicar un articlet titulat La falla i el seu llibret, que va merèixer, vull creure que injustament, 41 comentaris per via electrònica pública, una millor marca personal que estic convençut que mai no superaré. La satisfacció inicial per aquest increïble nombre de comentaris fou, però, ben efímera: una caponada de gall.

Durà el temps que vaig tardar a llegir el seu contingut. Hi havia divisió d’opinions. Alguns opinaven que era un inquisidor, altres un cremaconvents i altres encara enriquien més la relació de les meves qualitats dient-me que era antimallorquí, antivalencià, nazi i espanyolista. N’hi hagué un que suposant-me un caràcter masoquista, que no tenc, i emprant un cert pleonasme assegurà que em correria de gust –de què si no?– en llegir tan afalagadors qualificatius.

La meva interpretació de tanta disparitat de criteris és que fou deguda a una mala interpretació que feren de les meves maldestres paraules aquells que admiren dues persones que jo també admir, però no vaig encertar a dir la manera en què ho faig: Jesucrist i Miquel Barceló.

Pel que fa al primer i des d’una posició neutral sobre la seva ontogènia, diré que, amb relació al seu pensament, hi ha coses que no acab de copsar del tot bé com aquella advertència que "els darrers seran els primers" i que seguida al peu de la lletra pot retardar, pens, feines urgents. Però, amb aquest consells de difícil interpretació, Jesucrist ens en llegà altres d’admirables.

Com a professional de la salut, encara que d’aquella manera, voldria subratllar aquell concepte de caritat que du a atendre dins una comunitat en primer lloc els malalts i, encara de manera més preferent, els malalts desnonats. Una clara passa endavant respecta a la idea d’amor que havia propugnat Plató. L’admirable tasca que realitza el meu amic Enric Benito i els que treballen amb ell és, sens dubte, una molt humana i coherent conseqüència de l’esmentat ensenyament cristià.

Pel que fa als mariaxis d’en Barceló els diré que m’agrada molt, però molt, l’obra del felanitxer quan es posa de part dels desheretats. Aquell onso ferit que va pintar magistralment i que va titular Autoretrat fou una colpidora declaració de principis. Una manifestació ben necessària en una nació com l’espanyola en la qual, ai!, el Cap d’Estat es diverteix caçant onsos gats i l’impresentable Ministre de Justícia pegant escopetades contra ovelles indefenses.

També m’agrada molt –quasi tant com na Maria Carbonero– el Barceló que mostra la dignitat de la pobresa i la marginació africanes. No m’agrada, en canvi, el Barceló barroc i excessiu: els seus quadres de biblioteques neoclàssiques on hi ha un home amb el piu enreveixinat, que Marita Fillol no havia reparat, els arrossos de peix, les embetumades de fang... no m’he emocionen gens.

Tampoc l’artefacte de la Seu. Hauria volgut que Barceló que hagués comprès que a la Seu no hi manca quasi res. En tot cas, i que em perdonin els amants de la embafadora decoració barroca, hi sobren coses. No fou aquesta la opinió d’en Barceló que decidí posar-hi pasta a dojo i convertir una capella del temple de l’espiritualitat en una mena de sucursal d’Eroski replena de peixos i verdures. No vull acabar sense deixar clara la meva consciència de ser un ignorant que no hi veu dues passes més enllà.

Un ignorant sí, però un ignorant amb desitjos d’aprendre. Un ignorant que per posar remei a les seves mancances va demanar que algun exegeta del pintor ara empastissador li explicàs, per favor, què volia significar aquella somada no destriada i que, per tota contestació, ha rebut una bona embosta d’insults. Més de quaranta.