Sense capacitat de lideratge

A mesura que els papers de la història surten una mica a llum, tracen una imatge cada cop més sòrdida dels Kennedy, inclòs el president assassinat. Pot no ser honest, un líder, però no pot ser dèbil de caràcter, no pot anar exhibint les seves inevitables flaqueses polítiques, no pot crear dubtes respecte del seu coneixement de la situació i del programa a aplicar per sortir-ne: d’aquí sorgeix la seva autoritat.

Ha d’inspirar confiança en les seves aptituds, entre les quals ha de figurar en lloc destacat la capacitat d’il·lusionar la gent sense enganyar-la. Ha de tenir això que en diuen carisma –preferiria dir-ne intel·ligència brillant: la intel·ligència mat potser és més necessària, però en moments així ha de mantenir-se en tercera fila. Una persona és un-a líder quan el ciutadà, en un moment de dubte, es pregunta què deu opinar aquesta persona.

De vegades, confonem aquesta figura amb l’il·lusionista manipulador i autoritari, amb tendència secreta o explícita a convertir-se en dictador, que aprofita el desànim general per nomenar els enemics, culpar-los de tots els mals i acabussar-los la gent. Berlusconi és ara mateix el cas més proper. Lluny d’aquesta figura, el líder s’ha mostrat d’una utilitat puntualment innegable. Concentra forces en la direcció que creu adequada i posa fites al llarg del camí.

És la persona que té la rara habilitat de fer sumar tots els esforços, mentre que d’altres en resten o els divideixen. Nosaltres no som un gran país. Si observau la classe política en el seu conjunt, tant com si restringiu la vostra recerca als nostres governants, on són les persones amb estirada suficient com per guanyar-nos la confiança? Deixant de banda, fins i tot, que ja és deixar, els comportaments d’una partida de comandadors incompetents i roïns, qui veis amb capacitat d’esbossar un plànol versemblant de la situació i d’assenyalar-hi la direcció cap a la sortida?

De vegades passa que el líder sorgeix inesperadament, que aquest ésser brillant –amb carisma– el tenim davant el nas i no l’hem sabut veure. Aleshores, és que no està en el seu lloc –normalment per mor d’una maniobra del seu propi partit. Si és així, probablement no ho arribem a saber mai. En qualsevol cas, per ara el país sembla abandonat a la seva dissort, i així tenen totes les facilitats aquells que el volen continuar escorxant. La suma de mediocritat i mesquinesa conforma uns tipus letals de governants. No construïm un país. En el millor dels casos, procuram anar fent.

Tenim un problema.