Preocupació i fermesa davant el model de finançament

Les dades són il·lustratives: les Illes Balears es troben, segons les dades de liquidació del model de finançament per a l’exercici de 2006, vint-i-un punts per sota del finançament mitjà per càpita del conjunt de l’Estat.

A més, tenen en la seva balança fiscal un dèficit draconià, que oscil·la entre el 3 i el 14% sobre el PIB regional, segons quina sigui la metodologia adoptada.

El corol·lari crida, igualment, l’atenció: les Illes Balears i Madrid són les úniques comunitats autònomes amb fons negatiu. I en el cas de les Illes Balears, aquest fons representa prop de 235 milions d’euros per a l’exercici.

És a dir, les Illes Balears, una regió solidària des de sempre, contribueixen amb els seus recursos a aportar cohesió econòmica i social al conjunt de l’Estat, però no obtenen del model de finançament vigent les dotacions de recursos suficients per finançar la provisió de serveis públics en la mateixa mesura que les altres comunitats autònomes de la resta del territori nacional.

Un greu problema que, a banda de reflectir-se en uns pitjors indicadors en l’àmbit de despesa corrent en serveis com l’educació, la sanitat o els serveis socials, ha anat penalitzant la creació d’estoc de capital públic a les nostres illes.

Aquesta situació arrenca, en el termini més immediat, del sistema actual, quan gairebé es va obligar les Illes Balears a acceptar l’Acord de 2001, que anava acompanyat de la transferència de la sanitat pública. "Fora del sistema," —es va dir al conseller d’Hisenda d’aleshores— "hi fa molt fred". Us assegur que gelats ens quedarem a les Illes Balears amb la implementació del model.

Actualment, i amb aquestes dades com a grans referents, les Illes Balears afronten les negociacions amb l’esperança que les propostes que han fet arribar al Ministeri d’Economia i Hisenda, sòlidament contrastades amb experts acadèmics de plena solvència, i les trobades amb diferents comunitats autònomes serveixin de base tècnica per corregir la situació descrita, totalment injusta, de les nostres illes. Cal dir que aquesta situació ha estat reconeguda de manera explícita pel president José Luis Rodríguez Zapatero i pel vicepresident econòmic Pedro Solbes. Aquesta assumpció és insòlita: mai abans cap president ni el seu ministre d’Hisenda no havien parlat tan clar i de manera tan exacta en relació amb la posició absoluta i relativa de l’Arxipèlag balear, en relació amb el finançament autonòmic.

No és procedent entrar en els detalls específics de la proposta balear. Tanmateix, crec que és rellevant emfatitzar tres aspectes determinants.

En primer lloc, la necessitat de prendre el paràmetre de la població actualitzada com un vector de càlcul fonamental en el nou model de finançament autonòmic.

Per a les Illes Balears, que han passat de tenir 800.000 habitants quan es va tancar l’actual model el 2001 a tenir-ne poc més d’un milió en l’actualitat, és bàsic que es tengui en compte el pes de la demografia, i el seu creixement absolut i relatiu (pròxim al 30% entre 1999 i 2007, mentre que la mitjana nacional és del 14%), per establir les necessitats de finançament dels serveis que prestam.

En segon lloc, s’ha de reconèixer el fet de la insularitat i la pluriinsularitat, un exemple clar de dispersió geogràfica, que condiciona les transaccions i incrementa les despeses empresarials.

Finalment, el reclam de les Illes Balears es concentra en un requeriment essencial: que arribin al finançament per habitant de la mitjana estatal. Ni més ni menys.

I que s’utilitzin els fons ja existents (com el de Suficiència) o els nous (com el de Competitivitat) per resoldre aquesta equació. Pensam que és una posició assenyada, plausible i, igualment, impregnada del pragmatisme necessari que urgeix adoptar en el procés de negociació que s’ha encetat.

Les Illes Balears volen continuar en el camí de la solidaritat interterritorial. Volen continuar sent una comunitat dinàmica i resolutiva en l’economia espanyola i, en particular, en l’àmbit del turisme de masses i en la diversificació del sector terciari de l’estructura econòmica insular. Però necessiten, de manera peremptòria, que es tengui en compte la seva situació, totalment objectiva, avalada per totes les dades oficials i per la literatura econòmica acadèmica, d’injustícia en el panorama del finançament autonòmic. En definitiva, ens agradaria deixar de passar fred en el si d’un sistema que per a nosaltres va néixer malament, i aconseguir la calor mitjana que tenen la resta de les comunitats autònomes.