Parar les dues galtes

Fins aquí res a dir-hi, la cosa era notícia perquè era una sentència que establia un precedent, era única, jurisprudent, etc. A més, el tractament de la notícia va ser, segons em va semblar a mi, correcte; res de demagògies ni carnassa de programes de cotorreig amb addendes escatològiques. No sé si hi ha cap relació de causa- efecte amb el que ara us relataré; la qüestió és que a principis d’aquesta setmana, en aquest diari es donava la notícia que una mare (o un pare) havia denunciat la direcció d’un centre de primària d’Alcúdia perquè havia permès, tolerat, consentit, no evitat (ho podem endolcir amb la paraula més tovada, però el significat és el mateix) que una alumna fóra agredida per un company.

És evident que aquests incidents, lamentables, si varen ocórrer, no haurien de passar. I també és cert que, en la mesura que ens sigui possible, els ensenyants els hem d’evitar i, si tant voleu –entre les múltiples tasques assignades al nostre infinit rol–, prevenir-. La teoria és clara i diàfana. La realitat, a vegades, no tant. Però què passa quan els fets van a la inversa? ¿Què passa quan un ensenyant intenta pacificar dos alumnes que es barallen i la conseqüència és que el mastegot irat va a parar a les regions occipitals, llegiu la cara, de l’ensenyant i aquest acaba essent atès en un PAC? Perquè no us penseu que això darrer és un supòsit teòric: malauradament passa, no sé si dir-ne amb més freqüència que abans, però passa.

Aquest any en sé d’un cas. Sol ocórrer que s’actua amb seny i es procura silenciar el cas, que la cosa no ultrapassi les fronteres del centre, i si pot ser, que dins el centre tampoc no es conegui massa, i sol tractar-se com allò que ha estat: un incident aïllat. A més d’aquestes raons, n’hi deu haver d’altres: no contribuir al deteriorament del "prestigi" del centre, de l’ensenyament (públic, generalment), etc. I em sembla raonablement bé.

I supòs que també es fa perquè la difusió pública del cas pot provocar reaccions en cadena innecessàries, tals com: que les bregues, fingides o no, sovintegin i els mastegots, ara sí reals, al rostre de l’ensenyant, augmentin. Per altra banda, algú indemnitza, ni que sigui moralment, més enllà de les mostres de solidaritat dels companys i la directiva, l’ensenyant afectat? No, rotundament, no i mil vegades no. L’opinió pública ho veu, això? O només veuen els dies de vacances?

Passant a un tema col·lateral. A vegades se’ns acusa, als ensenyants, que no sabem motivar prou l’alumnat. L’acusació et pot ploure des de qualsevol costat: des dels pedagogs, psicopedagogs, i altres altes eminències teòriques, fins a la família que excusa la manca de rendiment del fill amb les poques estratègies motivadores que du a terme el docent. Molt bé.

I a nosaltres, qui ens motiva? Ho dic perquè l’altre dia em vaig perdre per una web d’internet, la del diari El País, i vaig parar, no sé si a un fòrum o a la pica de l’aigua beneïda d’algun col·laborador, a un escrit on deia, amb bones paraules si voleu, que els ensenyants no sabíem ensenyar, que no estàvem preparats i tota aquesta lletania que podeu trobar escrita només que tengueu una mínima curiositat sobre el tema.

Jo procur, encara que no sempre ho aconseguesc, evitar-les, aquestes lletanies. Si no ho faig, solc córrer el perill no només de desmotivar-me, sinó de tenir alguns indicis depressius. I pel sou que cobr, no em paga la pena, deprimir-me ni escapçar-me’l amb ansiolítics. Vaja, bon ofici el que jo vaig triar i que tant m’agrada i té, encara que no ho cregueu, els seus moments màgics, però em fa l’efecte que deu ser dels pocs que compleixen la frase bíblica que diu que quan et peguin una galtada, para l’altra galta...