TW
0

Possiblement ens vàrem equivocar tots: els consumidors d’informació, els que la produeixen i els seus distribuïdors. Era la primera presa de possessió veritablement planetària de la Història, i això explica que la societat de la informació –allò de: "en un món cada dia més globalitzat", hec, etc.– multiplicàs els seus altaveus i les seves caixes de ressonància per no fallar en el dia en què realment la posàvem a prova. Es tractava d’inundar l’atmosfera amb imatges i paraules de la Bona Nova. El món sencer necessitava aquest Dia Mundial de l’Esperança, aquest esclat d’optimisme i bon rotllo, tanmateix conscient, el món, que l’endemà ens cauria del cel una ressaca espessa, un xapapote a penes contengut per l’eco de les energies positives que s’havien espargit per tot l’univers. Va ser un dia de treva, a la qual, naturalment, no se sumaren les borses.

L’especulació no vol sentir el que Obama deia dels especuladors, tot i que, en fi, hagi elogiat fins ara el mètode Bush per fer front a la crisi. Queden molt petits els actes multitudinaris que han fet història, com l’enterrament de Carlos Gardel o el d’Umm Kalzum –la mort de la cantant egípcia reuní quatre milions d’assistents i provocà nombrosos suïcidis– de persones que volien muntar guàrdia en l’ingrés de l’artista a l’eternitat. Jomeini abandonà aquesta vall de llàgrimes acompanyat d’uns deu milions de persones. Però la diada mundial d’Obama era tota una altra cosa: la posada de llarg de la societat de la informació, l’acte simbòlic de la consolidació d’un globalisme flamejant i renovador –qui sap si en termes lampedusians: canviar-ho tot perquè tot continuï igual.

Va ser impossible no veure imatges de la jornada èpica de Washington. Alguns corresponsals perderen les formes i les referències que situen les coses en el terreny de la realitat. Hi va haver instants en què semblava que tot plegat s’hagués deslliurat de la seva càrrega humana per moure’s en escenaris celestials. Venia un messies, al·leluia. Passa que, tot sovint, les imatges més brillants, les que demanam per poder sentir el mateix amb milions de persones alhora, expulsen de la informació les imatges veritablement il·lustratives del moment. Servidor crec que es donava un fet tan significatiu com la presa de possessió d’Obama, i quasi fou reduït a pinzellada anecdòtica.

L’esperança en el futur, si és que ens hi volem immergir d’aquesta manera, neix tant de l’aparició d’Obama a la Casa Blanca com de la retirada de George W. Bush. Hi ha retirades que permeten pensar en un món –o en un país– davant una nova oportunitat. La partida de Bush era una condició sine qua non per a donar pas a qualsevol alè d’aire una mica respirable. Ens equivocàrem tots: sense Bush, el món podria ser una mica millor, i aquest fet, d’un gruix històric incommensurable, no va ser adequadament traslladat als canals pels quals corria, torrencial i estrepitosa, la informació del Dia Mundial de l’Esperança. Faci la Història que no hàgim de parlar mai més de Bush.