TW
0

La campanya publicitària va començar a Londres. Els ateus britànics van recaptar fons per a pagar cartells en els seus autobusos, en els quals es podia llegir: ‘Probablement Déu no existeix. Així que deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida’.

Ara, la mania d’aquests tipus de reclams arriba fins a nosaltres i aquest mes de gener ja podrem veure cartells amb aquesta mateixa inscripció en els autobusos de Barcelona. Davant l’amenaça dels religiosos cristians anglesos —que diuen que ‘qui no creu en Déu cremarà dins l’infern’— els ateus i els lliurepensadors catalans han començat també a buscar finançament per a emprendre una forta resposta (els anuncis valen 1.500 euros a quatre autobusos).

A l’Amèrica del Nord també els ateus estan emprenent una ofensiva en la mateixa direcció, amb reclams d’aquesta naturalesa en els diaris de més tiratge, tot oposant-se a les campanyes de l’Església, pel que es veu molt incisives. El paper dels capellans és realment molt calamitós: espantar la gent i amenaçar-la amb càstigs ultraterrenals i infinits em sembla de mal gust, i només per això ja són criticables.

Si un empresari posés un anunci on digués que si no consumim els seus productes —diguem la seva gasosa— morirem furiosos i entre espasmes de dolor les autoritats l’obligarien a treure’l de la vista del públic. Ara bé, ¿per què els ateus han de fer també proselitisme? ¿Per què caure en el mateix error que els creients, siguin cristians o musulmans? L’anunci diu que si deixes de preocupar-te de Déu gaudiràs de la vida. ¿És cert això? Ho dubto: conec ateus molt infeliços i alguns creients (jueus, cristians i musulmans) que gaudeixen de la vida amb molta fruïció. I també podria donar exemples del contrari.

Així, ¿garanteix la felicitat la creença o la no creença? ¿Es gaudeix més de la vida un cop s’és ateu? L’ateisme suposa la negació rotunda de l’existència de Déu; si és així, doncs, ¿per què posar ‘probablement’ a la frase del cartell? I a la inversa: ¿s’és més feliç un cop s’és creient? Crec que la religió o l’ateisme són solucions privades, apostes de vida que cadascú ha de triar per ell mateix.

El que per algú és salvífic per algú altre és verinós i torturador: tant la religió com la incredulitat són un assumpte exclusiu de cada individu. Jo no trobo cap estímul en la religió, no em conforta ni em dóna llum ni respostes, però no puc prescriure la meva opció a cap persona de les que m’envolten.

En lloc d’anuncis ateus (o religiosos) preferiria veure’n de llenceria: no hi ha res de més sagrat que la carn humana, acariciada per la seda i el tul.