Mentre l'estrany món avança

Si els primers sempre són reals –per a qui els experimenta– els segons poden no esser-ho. En realitat, això que pensa el personatge narrador d’aquesta novel·la és el que pensa el seu autor, Paul Auster, aquest escriptor nord-americà que es caracteritza precisament per combinar tothora realitat i imaginació, d’una manera molt agosarada.

El narrador, un crític literari jubilat amb una cama inservible com a conseqüència d’un accident, i que pateix freqüents insomnis, per combatre aquests i intentar no recordar la seva dona morta recentment i una sèrie de desgràcies familiars que afecten la seva filla i la seva néta, amb les quals conviu, quan no pot dormir-se es dedica a imaginar històries –de manera més pròpia d’un narrador que d’un crític–, tot creant altres mons, relacionats amb aquest, però diferents.

La seva justificació última residiria en la tesi de Giordano Bruno, que afirmava "que si Déu és infinit, i que si els poders de Déu són infinits, llavors hauria d’haver-hi un nombre de mons infinit". És clar que aquesta doctrina no justifica que sigui possible tenir-hi accés. El quid d’Un home a les fosques està que el seu narrador insomne sí creu que aquest sigui factible, i això li permet imaginar una història en la qual el seu protagonista –el protagonista creat pel narrador, un personatge de novel·la en segon grau– pugui resumir la seva tan estranya situació tot dient: "Me’n vaig a dormir amb la meva dona a Nova York.

Fem l’amor, ens adormim, i quan em desperto em trobo estirat en un forat, en un maleït racó del món, vestit amb una merda d’uniforme militar. ¿Què coi està passant?". I, per a més inri, aquest racó en el qual es desperta aquest protagonista en segon grau resulta que són els mateixos Estats Units actuals, però uns Estats Units sumits en una nova guerra civil, entre uns que han optat per la secessió i uns altres que defensen la constitució federal.

I encara resulta que el personatge narrador, que és qui imagina aquesta guerra –no per imaginària manco real– fa que el personatge de segon grau que s’ha despertat en tan estranyes circumstàncies rebi l’encàrrec de matar-lo a ell, que és qui està imaginant –per tant creant– la guerra, tornant –per dir-ho així– dels Estats Units del malson i de la guerra als Estats Units del president Bush.

Tot per no pensar en els patiments morals de la seva dona morta –dels quals ell és en bona part responsable–; de la seva filla, abandonada pel seu home, que està escrivint una biografia de Rosa Hawthorne, la filla petita de Nathaniel Hawthorne, catòlica conversa i fundadora de l’orde de les Serventes per a l’Alleujament del Càncer Incurable –un personatge ben real del qual Paul Auster ja es va ocupar en la seva novel·la Leviathan–; i de la seva néta –que es creu responsable de la mort a Iraq del seu ex-xicot–, amb la qual es dedica a veure pel·lícules un i altre dia, i amb qui realitza després anàlisis molt interessants de films com El lladre de bicicletes, La gran il·lusió, El món d’Apu i Història de Tòquio.

Temes aquests que fan que es pugui considerar aquest també com un llibre d’assaig. O, fins i tot, gairebé de filosofia, pel vers citat de Rose Hawthorne, "As the weird world rolls on", la traducció del qual és el títol que encapçala aquest article. Un vers que significaria que, malgrat totes les desgràcies i tots els inconvenients, aquest estrany món continua.