Institut Nadal Batle?

Les persones que hi tenc enfront –ja sabeu que les bones tertúlies en el fons són discussions– són el manescal Mora i en Miquel Porcel, més conegut pel nom de "Palmer". No cal que vos digui que els dos són dos tords mals de pelar i que en quasi totes les bregues dialèctiques jo en surt nafrat. L’altra es fa un dia feiner al bar de la corba de l’hipòdrom i hi participen també dos felanitxers més joves, dels quals no en diré el nom, però que ja no mereixen l’adjectiu de tords, sinó més bé el de passarellets.

Tan innocents, que jo aconseguesc a vegades empatar en el matx d’idees que desenvolupam mentre ens empassolam un bon pa amb oli, el meu amb anxoves de l’Escala. En alguna d’aquestes tertúlies va sortir el tema de Nadal Batle en relació amb el nom de l’Institut de Felanitx. Jo vaig donar la meva opinió i algú –no diré si tord o passarell– em va suggerir expressar-la per escrit, a més del Diari de Balears, al Felanitx. Per moltes raons, poder escriure al Felanitx era una esca molt i molt llépola per a mi. Una il·lusió que m’ha fet vèncer el meu inveterat temor de ficar el nas allà on no em criden. Si he comès aquest pecat, vos deman per avançat perdó i comprensió.

No puc presumir d’haver format part del que podríem anomenar el cercle d’amics íntims d’en Nadal, però sempre vaig tenir l’agradable sensació que quan parlàvem ens enteníem i que teníem molts de supòsits comuns. Seria canalla per part meva si jo ara no digués que sempre vaig estar molt agraït a en Nadal perquè ell, juntament amb Gabriel Oliver, varen fer possible la meva integració a la UIB. A ells dos i al tribunal que em va votar els dec el privilegi de poder ensenyar a la Universitat del meu país.

No és el moment ara de fer una biografia de Nadal Batle, ni jo som l’home més adient per escriure-la. Quan el vaig conèixer ja era catedràtic de matemàtiques i rector de la nostra Universitat. Vaig creure percebre que em trobava davant un home que en un determinat moment de la vida es va trobar amb una gran disjuntiva entre seguir la seva carrera de matemàtic pur o dedicar-se a la gestió universitària i es va decidir per la segona opció. Excel·lir en la primera era una tasca quasi impossible –la competència en el món de la ciència és ferotge. La segona tenia dos atractius.

El primer era el de tenir accés més fàcil als plaers de la vida. Al vi i a les senyores per suposat, però també a la música, la literatura, l’art, la geografia, l’amistat, etc. El segon atractiu era formar una Universitat per al seu país com ell pensava que havia de ser: oberta a les noves tecnologies i orgullosament arrelada dins la cultura catalana, sense cap tipus de provincianisme. Nadal tengué la intel·ligència a bastament per veure que per construir la institució universitària no es podia fer des d’una posició crítica amb el poder, sinó amb pactes. Ell els va saber fer amb el poder d’aquí i amb el de Madrid, que en el seu temps eren oposats.

Tanmateix Nadal era un intel·lectual i un intel·lectual no renuncia mai a les seves idees per molt que hagi de contemporitzar amb el poder. Nadal no ho féu, i en algunes discursos, entrevistes i articles de diari les exposà de manera clara i llampant, a vegades fins i tot provocativa. El seu enemic –en això coincidíem plenament– sempre fou el provincianisme i el complex d’inferioritat que sovint mostram els nadius d’aquestes illes. En els articles que Nadal va publicar en el Balears va mostrar no sé si un gran amor pel seu poble nadiu –en realitat jo això de l’amor no sé exactament el que vol dir– però sí un gran interès, cosa que resulta més clara i en certa manera superior. Res humà li era indiferent a Nadal i si es tractava de Felanitx, encara menys.

Em diuen que es discuteix si la figura i l’obra de Nadal Batle mereix que l’Institut de Felanitx dugui el seu nom. Jo no em definiré sobre aquesta qüestió. Crec que és una decisió que han de ponderar i prendre exclusivament els felanitxers. Als que no ho som, ningú ens ha donat ciri en aquest enterro.