Nadala prosaica

 I a més és insípid, com el discurs de Nadal del rei, sempre apel·lant a la sacrosanta unitat i les altres quimeres que tant defensen a capa i espasa. No tornaré a dir allò de si jo fos García Márquez, Pòrtol seria Macondo. No, perquè crec que, mutatis mutandis, que algú ja ho ha dit, i jo, ingènuament, ja ho vaig escriure una altra vegada.

Però hi ha coses que val la pena remarcar-les. Partir del singular, del particular i arribar a l’universal, com el rei que es canta a la Sibil·la. Parlant de sibil·les, a Pòrtol, fa 25 anys que la canta la mateixa al·lota, na Catalina Moll. Una veu deliciosa, que vol fer de la música una professió, que estudia cant a Barcelona i té un forat –potser no és diu així– al myspace (si algú en vol més clarícies, cibernèticament les hi puc donar).

I no la canta perquè sigui la filla del manescal, de l’apotecari o d’alguna altra força viva del poble, sinó que la canta perquè és la millor veu que tenim. Cosa no sempre fàcil. En aquest aspecte, com rarament passa en la vida, la veritat, la raó s’ha imposat. Sempre és temptador, en parròquies de pobles petits o de barriada, imposar un fals règim populista, de repartir-ho una mica per no fer ningú felló. I d’això se’n ressent la qualitat, el cant en estat pur. Però, ara que hi pens, això que dic no només és patrimoni dels pobles petits, de les societats tancades, l’estat de les autonomies, o el finançament, es regeix per aquest fals populisme. Però avui, això no toca, ho havíem deixat clar.

Una altra cosa referida al nostre nadal particular, als dels portolans, és que sempre dic que tenim una sibil·la que no ens mereixem. La qualitat de la veu és molt superior a l’escenari que l’acull i, a vegades, ai las! a l’atenció i la veneració amb què se l’escolta. Però en tendrem prou amb l’escenari. Perquè us faceu una idea, i sense que ningú s’ofengui, seria com si en Puyol o en Xavi jugassin amb el Soledat. Si hi ha alguna cosa esguerrada, en aquest món, és l’església de Pòrtol. Actualment, qualsevol cotxeria matancera, com la d’en Plomer a Muro, faria més vasa. L’església de Pòrtol és una metàfora precisa dels darrers 40 anys a Mallorca.

En teníem una de petitona, rústica, severa, però amb el boom dels anys 70, en ple autoodi vers les coses nostrades, algú va tenir la brillant idea d’enderrocar-la. Segur que la veu de na Catalina hi ressonaria amb més elegància, amb més senyoriu, en la vella església. Però l’enderrocaren en nom d’un fals pragmatisme: seria més gran, hi cabria més gent, el rector tendria la rectoria adossada, podria posar el cotxe en una cotxeria. Vàrem tenir durant trenta anys bons, un bunyol de vent, un bunyol esguerrat. Fins que l’aluminosi, el corquim i no sé quantes plagues més dictaren inapel·lable sentència: estat ruïnós. Ara, aprofitant el reduït espai que és habitable, ens hi agombolam com podem. Fins i tot als funerals.

I com abans, com en l’antiga, hem tornat a recobrar l’orientació est-oest que tenia. També és una llàstima que la vàlua de les persones, en aquest cas la dolça veu de la nostra sibil·la, s’hagi de mesurar per l’entorn. Segurament, en un escenari molt més ostentós, l’art de na Catalina seria molt més apreciat. Però són les servituds humanes, la trista condició humana, la tràgica metàfora de la vida. Massa vegades, la qualitat, la vàlua de les persones, dels artistes, dels escriptors, es mesura molt més per l’ostentació on es manifesten que no pels mèrits intrínsecs. Es mesura més pel màrqueting que poden atresorar que no per la vàlua intrínseca. No crec, però, que en aquests casos l’aluminosi dicti sentència inapel·lable...