L'estadi

La gent arribava en riuada, portant tota casta de menjars i de begudes, per passar les hores que venien pel davant. L’entrada a l’estadi fou vibrant: na Maria i na Laia s’esglaiaren quan veren el mosaic de banderes, d’estelades, de senyeres, de consignes pacífiques però contundents, de missatges adreçats als mitjans de comunicació que retransmetien el partit en directe. Ens asseguérem a un lloc on ens envoltava gent que no parlava en català, que no sabíem, en definitiva, si eren culés o si es tractava de persones que formaven part dels seguidors dels visitants.

El partit el guanyàrem. I a cada gol, aquell grapat important de seguidors arribava gairebé a l’èxtasi: cridòries, bambelletes a rompre, fins a la convidada general de formatge, xoriç i una petita bóta de vi. Els nostres acompanyants anònims eren de Castella: havien vingut amb un autobús, més de quinze hores de trajecte per veure el Barça, amb nins petits. Famílies gairebé completes que ens oferiren formatge manxec, embotits del seu país i un glop de vi del Duero.

"Como esto no hay nada", deien riallosos, emocionats, amb el camp atronador, les cançons vibrants, la festa encesa dels blaugranes. "Ha valido la pena todo", comentaven mentre ens deien, al mateix temps, que no ens preocupessim, que entenien una mica el català, i que per a ells això no era cap mena de problema ni de dificultat comunicativa. Ho passàrem d’allò més bé amb aquests "catalans" de cap de setmana, motivats pel club, pels colors i per la simbologia del Barça.

Els he de dir que em vaig emocionar, i vaig recordar el meu avi català, en Lluís Soler, un picapedrer anarquista que va néixer a Sants, justament al barri on viuen les meves filles ara, que traginà per aquests carrers i que em va imbuir l’amor al catalanisme, a Catalunya i al Barça. Res hauria estat el mateix sense l’avi en Lluís, que ens convidava al vermut dels diumenges a tots els cosins, al temps que ens contava alguna història truculenta de la guerra i sempre, sempre, enaltia els colors blaugrana, els colors d’un poble, com em deia.

Per això vaig voler seguir amb la tradició i portar les meves filles a l’estadi, perquè això esdevé ja un gest familiar que compenetra ca meva amb una entitat que representa un país i, encara que pugui semblar ridícul a alguns, que ens vincula de manera infrangible a Catalunya.

Veient aquelles persones vingudes de fora per veure el partit, gaudint dels comentaris de la gent, nascuda o no a Catalunya, que parlaven bé o no tant bé el català, però que s’esforçaven a fer-ho, vaig pensar que, efectivament, som més que un club. Som l’exponent d’un país tan gran, tan generós, que acull amb joia les nostres famílies, les nostres experiències i, fins i tot, és capaç de fer president de la Generalitat un cordovès de naixement, amic de l’oncle Joan Soler, i català com ningú.