I, tanmateix, el mercat, ai!

No seré jo qui els llevi la bona part de raó que tenen. I, per demostra-ho, parlaré de les dues coses que em tocaria conèixer una mica i que són l’ensenyament universitari i la medicina, que són probablement les dues àrees on el sistema neoliberal fa més aigua. Pel que fa a l’ensenyament universitari repetiré una vegada més que el lloat sistema americà, molt i molt competitiu, deixa molts de cadàvers en el camí i que, tot i el seu sistema de beques, els avantatges que concedeix als estudiants de casa bona, que han tengut una educació preuniversitària de qualitat, són molt grans i molt injusts. No voldria fer rialles i que creguéssiu que que no som conscient des de quina difícil posició faig aquesta crítica. Som –ho sé– membre agraït de la universitat espanyola, una institució que tot i els que diuen els discursos autocomplaents i triomfalistes de les seves autoritats ocupa, en qualitat, la darrera posició d’Europa i una de les darreres del món: no hi ha cap universitat espanyola entre les cent primeres de l’univers. Però, tot i la seva eficàcia incomparablement millor que la nostra, el sistema universitari americà, el sistema universitari neocapitalista, és injust i cruel. Pel que fa a la sanitat i referint-me a la nostra, seria injust dir que està a l’altura de l’ensenyament universitari. No, està millor, però ningú amb dos dits de seny deixa de veure que aquesta mescla d’assistència col·lectivitzada amb un consum de medicaments estimulat per la propaganda d’empreses de finalitat capitalista comporta autèntics absurds de despesa. Una gran despesa, medicament de molt dubtosa –siguem generosos– eficàcia. Qui en tengui algun dubte que miri l’aborronador consum que, en els darrers anys, hi ha hagut de psicofàrmacs. Un consum fora de sentit que ha estat –cal dir-ho?– esperonat per psiquiatres sense escrúpols.

El exemples es podrien multiplicar per mil. En quasi tots els camps els errors i les mancances del sistema neocapitalista són més que evidents. Però: hi ha realment alternativa? I és que la nostra societat és una taula de tres cames. Basada en la democràcia, en l’economia de mercat i en la competència lliure de les idees científiques i tècniques. Són camps on impera, si bé es mira, una mateixa lògica. En el de la política, als partits polítics els toca presentar programes i il·lusions a fi que els ciutadans atorguin el seu vot al que creuen. Les empreses capitalistes fabriquen productes que posen al supermercat perquè els compradors els elegeixin i els emportin a casa. Els científics moderns confegeixen idees perquè els seus col·legues o la indústria les adoptin els citin o el paguin royaltys. Tot aquest joc o sistema té un greu enemic perquè pugui actuar a la perfecció i aquest no és altre que el de la propaganda que pot aconseguir que per ventura votem no el millor partit, ni comprem el millor producte, ni adoptem la millor idea, sinó els i les que han estat millor publicitades.

Amb un estil més tremendista, o amb un de més assenyat, allò cert és que podríem estar fins demà parlant de les deficiències del sistema neocapitalista i de mercat, però al final, tanmateix, ai! hauríem de dir que la història demostra ben clarament que l’esmentat sistema és de tots –de tots els coneguts fins: és clar– el més adient per a la condició humana. Els altres són pitjors. La història també demostrà que per corregir les seves múltiples deficiències i la seva lògica, que, com ha dit algú en aquest mateix diari, és quasi tan despietada com la darwiniana, no hi ha millor remei que l’exercici continu de la democràcia. Si algú –nomi Guillem o Jordi– coneix cap altre camí, per favor, que no s’ho calli.