Un guardonat escriptor espanyol ja mort solia dir que el Rei era l’única persona de tota Espanya que era sempre al seu lloc. Deixant de banda l’excentricitat de l’escriptor, el seu gust per l’estridència que era el que realment el convertia en personatge famós, popular i conegudíssim, i que es referís al país veí, la seva afirmació obria tot un camp d’especulacions filosòfiques que sens dubte sobrepassaven alhora les intencions i la capacitat intel·lectual del novel·lista esmentat. En el fons, el que estava plantejant Cela, aquest era l’escriptor a què em referesc, era la qüestió de què és la veritat. La vella qüestió de la veritat.
El vessant pragmàtic d’aquest problema es podria formular d’aquesta manera: pot una sola persona dins d’una comunitat de milions ser l’única que diu la veritat? Poden anar equivocats tots excepte un? En el terreny científic la resposta a aquestes preguntes és no. Almenys és necessari que un grup (mai un sol individu) suficientment qualificat de científics acceptin com a veritat uns determinats postulats. Aquests postulats consensuats formen un paradigma científic, que està subjecte a confrontacions amb la realitat i a la seva validació empírica en tots els casos. Quan el paradigma comença a fer aigües, s’abandona, i un nou paradigma, una nova veritat s’obre pas consensuat i acceptat per la comunitat científica.
Ara permeteu-me un salt al terreny de la política. Ja sé que no és ciència. Però tot en la vida dels pobles és d’una manera o d’una altra, en última instància, política. La qüestió de la corrupció és política. Pot un grup qualificat de polítics decidir què és corrupció i què no ho és? Evidentment, no. Els únics polítics presumptivament qualificats aquí i ara per decidir o consensuar això són els elegits pel poble. I no es posen d’acord, com demostren els fets que afecten de moment els tres principals partits polítics de les illes.
És cert que alguns es posen més d’acord que altres. Però no hi ha consens. I els votants? La majoria d’ells aquí, a Marbella, a Nàpols i a Sicília, per exemple, estarien d’acord a aprovar la corrupció. Més encara, la majoria dels votants estarien d’acord, n’estic convençut, d’exigir als polítics un grau suficientment eficaç de corrupció, una suficient i demostrable competència en aquesta art, que hauria d’esser considerada no la vuitena, sinó possiblement la primera de les arts. Per tant, lloguin una cadira, surtin al carrer, hi seguin i mirin. És improbable que l’espectacle s’acabi mai. I que acabi malament.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Vaja un article mal de paiiiiiir!!!!!!