Antich i un nou tracte per a Balears

Fa falta un gran impuls en positiu, un nou tracte, de cara al vent de la por, que uneixi en comptes de dividir per les bregues internes, que il·lusioni en lloc de desmoralitzar. Per sort, i en aquesta època de canvi, Antich té al seu costat en el Consolat experts en història econòmica (el conseller Manera) que el poden ajudar per enfortir aquest nou camí, aquest nou tracte. Ara el món, i Balears no n’és cap excepció, ha posat el retrovisor per poder avançar cap al futur. Com s’ho feren aquells homes dels anys trenta per superar el desastre borsari i econòmic del 1929?.

Ara es parla –li parlen, a Antich– de Franklin Roosevelt, de la seva economia planificada però ensems altament respectuosa de la iniciativa privada, d’un estat abocat a crear feina a qualsevol preu sempre que les inversions públiques fossin productives i garantissin el benestar de les generacions presents i futures, d’unes institucions creditícies decidides a donar benestar sense perdre l’instint del negoci. I tot fet des de la llibertat, del suport convençut i franc als mitjans de comunicació i a la cultura. Roosevelt s’arribà a convertir, essent president, quasi en un comentarista radiofònic. Creia en la gent i l’empenyia. Creia en els pactes i els potenciava. Mai no humilià cap aliat. Mai. Implacable amb els adversaris, se n’hauria anat sense dubtar a les portes de l’infern per defensar un aliat, a qui l’hagués ajudat a assumir la presidència. Era un arquitecte de la política, no un podador d’arbres.

Aquest impuls d’Antich, certament, ha de tenir molt present la fe en la gent. No es pot edificar des del pessimisme. Perquè Roosevelt, quan arribà l’hora, demanà els màxims sacrificis al seu poble i tots l’obeïren. Ell va ser el gran artífex del profund significat del concepte Aliats. Per derrotar Hitler uní Stalin i Churchill i els ajudà fins a allò impossible. Mai no es ficà en les lluites internes dels seus aliats. Els cohesionà, els coordinà i llimà totes les contradiccions. Sabia que, si es carregava un aliat, acabaria havent-se de carregar un dels més pròxims a ell. Així era. I en plena guerra digué: "Només hi ha dues maneres de fer política.

La dels que no creuen en la gent, que la ignoren i la esclavitzen, i la dels que sí hi creuen i la impulsen perquè assumeixi el seu paper dins la societat i dins la història. I no hi haurà força, ni conjunció de forces, ni maquinació que pugui impedir el desig de les persones d’assolir una vida digna, segura i tranquil·la".

Aquest és l’impuls que, adaptat als nous temps, esperen centenars de milers de balears, pensin en socialdemòcrata, en nacionalista o en centrista liberal. Necessiten un "sus" que els faci creure en si mateixos. Necessiten un president que rebutgi les estirades internes i que tengui molt clar qui li donaren suport per construir la seva obra. I sobretot, necessiten un president de paraula, que quan es compromet a un pacte el mantengui ferm fins al final amb les persones i els grups que l’han articulat. Roosevelt no anava de bromes amb els que s’enfrontaven a la seva política. Tenia clar qui eren els seus enemics.

Un dia de febrer del 1940 el cap dels serveis d’intel·ligència dels EUA, coronel Donovan, aterrà a Madrid, es dirigí a El Pardo i digué a Franco que, si se li ocorria aliar-se amb Hitler, la Gran República (que encara no havia entrat en guerra) el faria picadillo. Roosevelt era un pare per als aliats i un monstre per als adversaris. Morí de sobte l’abril del 1945. Sobre la taula deixà una frase escrita: "L’únic límit a la comprensió del futur són els nostres dubtes d’avui". Del desastre del 29 sorgia la primera potència mundial.