L’Androctonus australis, que habita sobretot pel nord d’Àfrica, és una de les espècies d’escorpí més perilloses; les seves picades són la causa d’un elevat nombre de morts. Saber-ho ens permet copsar més bé la força de la reprovació que un personatge de la novel·la El col·leccionista de mons (d’I. Trojanow) fa al seu interlocutor, amb la voluntat de retreure-li un comportament excessivament malfiat: "I vosaltres, els turcs, sospiteu que sota cada pedra hi ha amagat un escorpí". Ara bé, si les picades dels escorpins que ells coneixen poden tenir les conseqüències esmentades, no és estrany que vagin amb precaucions, encara que puguin ser considerades excessives.
La generalització de la malfiança dels ciutadans cap als polítics també és exagerada i injusta, en la majoria de casos. Però les notícies dels darrers mesos no ajudaran a capgirar aquesta imatge. És cert que deu començar a estar molt estesa la percepció que en el pedregar del PP hi ha escorpins davall cada pedra, que cada vegada que en mouen una en surten (escorpins del cinisme, la manipulació, la crispació, la corrupció...). Tot i que costa, voldria creure –per no haver de modificar la imatge que tenc d’algunes persones i, també, perquè ens convé a tots– que és injustificat fer-ne una generalització, encara que de cada vegada sigui més mal de fer i més temerari posar la mà al foc per defensar-ho, com ells mateixos han reconegut públicament.
En tots els pedregars n’hi pot haver, d’escorpins, però no hi ha dubte que en segons quins n’hi ha molts més que en els altres i més perillosos. El mal és que situacions com l’actual tendeixen a ser interpretades per una part de la societat com a pròpies de tota la classe política i a fer que, a poc a poc, se’n desentenguin més ciutadans. I si és cert que en situacions molt degradades de desengany general sobre la classe política els remeis que al final s’hi apliquen solen ser molt pitjors que la malaltia, també ho és que, a certs sectors d’altres poders, ja els va bé que el polític perdi credibilitat i adhesió socials.
Dit això, he d’afegir que, amb un cert neguit, trobava exagerats l’entusiasme i confiança que, no fa molt, alguns demostraven per la voluntat explicitada del PP de centrar el seu discurs, de moderar-se, de presentar-se com a renovat, d’adoptar comportaments més d’acord amb estàndards democràtics... Tant de bo; però aquestes coses no s’improvisen, són processos difícils quan els entrenaments i les pràctiques s’han fet apuntant cap a objectius oposats. No em referesc únicament a tots els embolics dels presumptes casos de corrupció –que ja n’hi hauria més que prou–, sinó també pel record del protagonisme que alguns dels qui hi continuen al capdavant varen tenir en les etapes de més visceral bel·ligerància i foment de la crispació, en gairebé tots els àmbits (també en el lingüístic).
Si, per la seva conveniència personal o de partit, han estat capaços de dir i fer aquestes coses que feren, ningú no es deu atrevir a assegurar que, a pesar que ara els convé més no presentar-se tan irracionalment destralers i més aparentment reconciliadors, no tornin, en girar el vent, a les etapes més negres, sense complexos ni miraments.
Com dèiem just ara, és cert que no podem generalitzar, però tampoc no convé menystenir els records, sobretot si són tan immediats. Com si a un turc que ha vist que a davall una pedra s’hi amagava un escorpí li demanassin que actuàs com si no ho sabés i confiant que no n’hi ha cap. És evident que no convé ser massa desconfiats, però quan davall una pedra hi has vist amagar-se un escorpí és difícil ignorar-ho, i més si estàs obligat a posar-hi la mà. Potser un s’equivoqui i, quan no mirava, l’escorpí se n’ha anat, però val més no tocar la pedra; i, si és necessari, acostar-s’hi amb molta precaució i amb guants molt gruixats, si pot ser.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
I com podem arribar a l'equilibri entre la malfiança amb coneixement de causa i la confiança prudent si cada dia palesam que el pedregar és il·limitat, que és una cimentera, o un estel de carreteres i cinturons, o un sementer de llaunes de cacau? Potser el problema és semàntic. La democràcia atenesa, bessó i substantiu-pare del lèxic bàsic dels nostres governants, amb la delegació i la representació del model actual ha vist com en corrompíem l'esperit. Si a això afegim la manipulació a què donen accés els mitjans de comunicació de masses actuals, ja tendrem el brou d'escorpí cuit.