La recepta màgica per no enfonsar-nos més en la crisi és tenir molta confiança, una noció que, si no s’ha d’ofendre ningú, cada dia se solapa més amb la noció de fe. Se’ns ensenyava, quan aquestes coses s’ensenyaven, que la fe no requeria l’aquiescència de la raó. La fe amb l’ajut de la raó era una fe devaluada i aigualida. Quina casta de confiança o de fe se’ns demana ara? Segurament, la més meritòria de totes, ja que l’hem d’adoptar després que els fets invalidin cada dia la possibilitat que s’esdevengui allò en què hauríem de creure. La fe se’ns és posada a prova amb una crueltat d’Antic Testament.
Els estats s’empenyoren –ens empenyoren– fins a les celles per tal que els mercats frenin la caiguda lliure; els governs i la banca escenifiquen voluntats i estratègies comunes per empènyer tots en la direcció adequada, i l’endemà, tanmateix, els mèdia t’informen que les bosses continuen obeint exclusivament la llei de la gravetat. Si a tot això afegim que fa no-res que els governs, i de manera especial el de Rodríguez Zapatero, atribuïen el neguit general a l’alarmisme de l’oposició –també és mala sort: tot això passa quan l’oposició havia consolidat el seu descrèdit després de quatre anys d’assilvestrament–, tendrem la base de paella preparada per tudar l’arròs.
Deixem el que i preguntem-nos en qui hem de tenir confiança. Solbes, per la seva austeritat dialèctica, pel seu distanciament del dia a dia del politiqueig, hauria pogut ser la persona en qui confiar. Però ja fa alguns mesos que les seves paraules volen lluny de la realitat. En lloc de confiar en persones, confiam en els governs? En els bancs centrals? En tota la confraria reunida a Brussel·les? La tendència no varia: les decisions dels governs i de les confraries, per raons que servidor no entenc –però que tampoc no deuen entendre els governants i els confrares–, no aturen la gangrena.
Hem de tenir confiança. Arribarem que se’ns criminalitzarà per manca de confiança. Però si les guardes que ens la demanen prenen decisions que tenen uns efectes contraris als que pretenien, val més que se’ns demani una fe cega, allò que altre temps se’n deia la fe del carboner –els capellans els situaven a la cua de la capacitat intel·lectual de l’espècie, no vaig entendre mai per què. El primer problema, però, seria la manca dels sacerdots de la crisi, aquelles persones que, a l’empara d’un sagrament exclusiu, ens presentassin els impediments de la raó com a via de santedat. No n’hem destriat cap, fins ara.
I, vist el curs de les coses, potser tendria tant de sentit escoltar-los com confiar en els tarotaires de Canal 4. Tal vegada l’únic camí és aprendre a destriar el que ens és superflu per excloure-ho de les nostres vides, reeducar-nos en la senzillesa de les coses veritablement autèntiques, com a manera de dir-los que no els necessitam per res. No tenim tancs ni bombes, però un mac ben dirigit fa un maler d’allò més. Que ens deixin alenar, nosaltres ja aprendrem a viure.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Confiança ?. No demanen confiança, no. Demanen que ens gratem la butxaca per a salvar als pirates. Si hem de pagar , volem la socialització de tota la banca i de les finances, sota el control dels treballadors, perquè segur que no ho farem pitjor que els capitalistes.
Entre les coses veritablement autèntiques no hi inclouria tirar macs a ningú, crec.
Entre les coses veritablement autèntiques no hi inclouria tirar macs a ningú, crec.
Crec que era Polibi que ja deia que el cicle dels pobles era així: Llibertat - Ordre- Tirania - Democràcia - Corrupció - Sublevació - Revolució. I tornar a començar el cicle, "ad infinitum". On estam ara?