La història de Gonzalo és digna de ser coneguda. Aquest sahrauí, nascut als campaments de Tinduf, va arribar a Espanya procedent de Cuba dia 8 de maig de 2002 i mesos més tard va demanar asil per acollir-se a l’estatut d’apàtrida, però el Ministeri d’Interior no el va admetre a tràmit i l’instà a tornar al país d’origen. El 31 de juliol de 2003 interposà un recurs a la decisió de l’Administració espanyola, que la Sala del Contenciós Administratiu de l’Audiència Nacional va fallar en contra i a favor, doncs, de la decisió del Ministeri espanyol el 22 de desembre de 2004. Vint dies després l’interessat va elevar recurs de cassació al Tribunal Suprem, el qual, una vegada emplaçades ambdues parts, rebia l’escrit d’interposició.
Era el 28 de febrer de 2005 i van haver de passar dinou mesos perquè el Suprem donàs per admès el recurs i quaranta mesos per produir-se la sentència (15 de juny de 2008). Increïble "rapidesa" aquesta per tramitar els procediments i com deuen importar de poc (a quien corresponda) els drets de les persones! Continuaran assegurant que tot procés amb garanties serà just i sense dilacions...
El tal Sr. Gonzalo va presentar la seua petició el 2003 en via administrativa i el mateix any en via judicial. Des de llavors, l’home ha romàs a Espanya sense tenir dret a cap dret (passau-me’n la redundància). Contrasta, sens dubte, aquesta lentitud amb la celeritat que agafen en altres casos quan convenen políticament... Però no vull referir-me ara a casos com el de la non nata consulta d’Ibarretxe als bascos, per no despistar l’atenció.
No cal que els expliqui que un apàtrida és el que no té reconeguda la ciutadania a cap estat. La Convenció de l’Estatut d’Apàtrida va ser aprovada a l’ONU el 28 de setembre de 1954 i el Regne d’Espanya s’hi va adherir el 12 de maig de 1997. També han hagut de passar anys fins que no es va signar el paper! Els governs de la Moncloa, com els vençuts de la Marcha Triunfal de Rubén Darío, sembla que "van el paso retardando temerosos de llegar". Ja ho val que hi va haver franquisme fins al 1975; però la Constitució és de 1978 i de llavors ençà ha plogut molt, malgrat els anys de secada. En tema de drets humans fonamentals no val la dita "a poc a poc, que fris molt".
Idò bé, el sahrauí Gonzalo des del juliol d’enguany ja pot romandre a l’Estat espanyol gaudint d’un tracte si més no tan favorable com els estrangers, en general (dret a posseir béns, a la propietat intel·lectual...; dret d’associació, d’ocupació remunerada, d’educació i assistència públiques, a habitatge...; dret a la lliure circulació i fixació de residència dins el territori, etc. ) i d’un tracte igual que el que l’Estat dispensa a tots els ciutadans en legislació laboral i assegurances, a disposar de DNI... Ja es veu, doncs, que la sentència del Suprem li ha estat favorable.
La indignació augmenta, però, en conèixer les tres "raons" del Govern espanyol per denegar la sol·licitud: que el sol·licitant ja rebia protecció d’un organisme de les Nacions Unides; que Alger concedeix passaports als sahrauís, i que en tot cas, podia obtenir la nacionalitat marroquina. El Tribunal Suprem les contradiu amb contundència. Que la Missió de les Nacions Unides per a l’Organització d’un Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO) "protegeix" els refugiats és un sarcasme.
La concessió de passaport algerià senzillament no és veritat. I "no resulta de recibo" que es digui als qui van abandonar la seua pàtria perseguits amb napalm pels avions marroquins que poden optar per la nacionalitat del país agressor que els va prendre el territori. Si cap govern espanyol de la democràcia no ha reconegut la República Àrab Sahrauí Democràtica com a Estat (amb culpable oblit de les responsabilitats contretes a l’excolònia), el mínim que podia fer era reconèixer l’estatut d’apàtrida per a en Gonzalo.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.