Costa i Llobera va assegurar que preferia la "fraternitat de l’ànima, que no la de la sang". Idò, no. El nostre conseller d’Hisenda, el col·lega i amic Carles Manera, prefereix i afavoreix la fraternitat de la sang més que no la de l’ànima. A Pollença haurien de mirar de posar enfront del monument a Costa un a Manera. Com que el que hi ha dedicat a Costa és molt bo –o, almenys, a mi m’agrada molt–, es podria aprofitar el mateix motlle, posar-lo cap per amunt cap per avall i així podria ser un homenatge no solament a Costa i Llobera i a Carles Manera, sinó als descobridors de la doble hèlix del DNA, un teoria que està més d’acord amb les idees de Manera que no les de Costa.
Som, tanmateix, un pobre, trist i escalivat professor, acostumat a ser malentès i com quasi sempre necessit, abans d’anar al bessó de la qüestió, posar un petit prefaci –prepuci, va dir aquell– al meu argument. I és que vull declarar que el problema no solament m’interessa, sinó que m’ha ferit greument. Però a les classes sobre metodologia científica dic que estar interessat o fins i tot ferit per una qüestió no va, en principi, contra l’objectivitat. El que va contra l’objectivitat és introduir motius d’interès en la valoració de les proves.
Intentaré explicar-me amb un exemple. Si sou de Felanitx i voleu demostrar que el botifarrons de Felanitx són els millors del món, podeu intentar-ho. Ningú no vos dirà res per això. El que no podeu fer és argumentar que són els millors del món perquè són els del vostre poble. Però, hi insistec, que sigueu de Felanitx no vos impedeix que pugueu analitzar i comparar els botifarrons de Felanitx, sempre que en aquestes proves respecteu les indicacions del mètode científic. L’interès no impedeix l’objectivitat, d’acord?
Anem, però, al gra. Costa, si Bernat Cifre no em corregeix, va voler indicar mitjançant la seva sentència que més enllà del lligam que imposa la familiaritat reconeguda hi ha el lligam que proporciona l’amor o l’amistat lliures. Molt bé. I ara suposem el cas que tengueu un fill que vos ha sortit un bandarra, que s’ha oblidat de vosaltres, i que un amic o amiga vostre vos ha assistit en els darrers anys. Imaginau que heu decidit fer hereu el vostre amic o amiga i desheretar el vostre fill.
Si vos moriu resultarà que aquest fill bandarra no solament tendrà dret al que s’ha anomenat "legítima", sinó que a l’hora de liquidar amb el senyor Manera, i segons m’ha indicat Pere Aguiló, no haurà de pagar cap impost de successió. S’endurà intacta tota la tallada que legalment li toca. Al vostre amic o amiga les coses li aniran de manera molt distinta.
No solament li pentinaran, els legítims, part del que segons la vostra voluntat li hauria de pertànyer, sinó que quan vagi a veure el senyor Manera per liquidar l’herència, aquest li dirà "Ara és la meva" i d’allò que vos li heu deixat, per allò que vos he pagat quasi innombrables imposts, ara, al vostre fraternal amic o amiga, li tocarà pagar un impost de successió que amb molts de casos superarà el cinquanta per cent del seu valor.
El que dic respecte a fills i amics/amigues, ho podria dir entre la "querida/o" i l’espòs/esposa legítima. Si teniu amic o amiga, escoltau-me bé, casau-vos abans que sigui massa tard, si no vendrà en Manera i deixarà el vostre hereu/hereva gairebé en pèl.
He consultat els meus amics missers –Pere Aguiló, Joan Oliver, Pedro Morata– per veure si em podien donar raó del que jo considerava una gran injustícia. Tots ells m’han dit que era una herència del dret romà, que tenia entre altres objectius servar la família legal. Els he demanat si no creien que havien passat molts d’anys de llavors ençà... Els tres han aixecat una mica les espatlles i han arquejat les celles. Jo he cregut que dins el seu cap hi regnava aquella idea que "Dura lex, sed lex".
No conec a bastament la biografia de Carles Manera per poder fer sense perill l’afirmació que ell en la seva joventut fou partidari de l’amor lliure. Esper que aquests principi teòric, si era també el seu, el pogués dur a la pràctica en més ocasions que no jo. Ara les coses han canviat.
Ara Manera ha tornat un acèrrim partidari de les relacions legalitzades. Forma part amb Murgui and Co. d’un front contra l’opinió de Costa i Llobera. El de Pollença defensaria, si visqués, el pobre, l’amor sense papers. El conseller i el bisbe, l’amor amb papers: amb papers legalitzats i , si és possible, beneïts.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Benvolgut Toni. Abans de tot gràcies no solament pels afalagaments sinó perquè a partir d'ara sé que tenc un lector quasi ideal només li falta la a del final. Un lector que no solament compren les clucades d'ull que procur posar als meus escrits sinó una cosa més important: que no tenim dret a fer humor i befa si aquest humor no comença per –contra– un mateix. El que per ventura no sap és que quan començ a escriure un article les meves intencions són del tot serioses. L'humor sorgeix per mor del meu caràcter extraordinariament tímid que te por a fer el ridícul si es posa massa transcendent a l'hora d'escriure. Li voldria dir que crec que convendria que ens vejéssim a Son Pardo i ens en feríem una d'herbes dolces. Em pot escriure a xbujosa@telefonica.net
Genial i divertit,Sr Bujosa : "te mes rao que un Sant".-Vaja "progres" eh?.-Auqeta setmana esperavem "cosa" den Rafelet, segons havia escrit a DM.-Seguim disfrutant amb la seva ironia, i gran sentit del humor=Com deia Chesterton, nomes te sentit del humor qui sap riurer-sen de ell mateix.-Enhorabona i gracies.-Toni P