El malson
del terrorisme nazi basc ha tornat a assassinar. Aprofitant l’ocasió, el president de Cantàbria ha acusat indirectament el seu homòleg basc de donar ales als terroristes en utilitzar la seva calculada ambigüitat envers els nazis i, sobretot, per la seva actitud enfront de l’anul·lació per part del Tribunal Constitucional del referèndum. I, per altre costat, s’han tornat a sentir veus reclamant la negociació per acabar amb el "conflicte".
Val a dir que de conflicte no n’hi ha d’altre que el que provoquen els terroristes bascos. Aquest és objectiu i reconegut per tothom. Qualsevol altre possible és subjectiu i depèn d’opinions i, en qualsevol cas, no seria diferent a d’altres problemes polítics que puguin existir a altres regions –per exemple a Catalunya, si el Constitucional tombàs part important de l’Estatut– a les quals no per això hi ha violència. Del simple contrast, se n’extreu l’evidència que per molta fantasia "conflictiva" que s’hi posi, els "conflictius" són els terroristes.
Dit això, també s’ha de fer menció a les injustes crítiques que fan a Ibarretxe, després del darrer assassinat d’ETA. De la perversitat dels terroristes nazis, ningú no n’és culpable més que ells mateixos. Són ells els delinqüents, ningú més. El president basc pot tenir –i els té, no hi ha dubte– deliris de grandesa, no tenir –que no en té, està clar– cap sentit del ridícul i podria ser –que ho és– un irresponsable que usa sense vergonya no ja les institucions –cosa habitual, dissortadament– sinó els sentiments –cosa molt perillosa– dels seus conciutadans nacionalistes per arribar a extrems d’impossibles objectius –el ridícul referèndum– no per assolir –que seria legítim– res del que diu sinó simplement per mantenir-se en el poder, ara que veu el perill que el desplaci un president socialista. Que Ibarretxe sigui així, emperò, no el converteix en res més que en un problema polític seriós per al seu partit –tal com ja està clar–, part del qual el veu, al president, com l’assegurança més important de l’esperança socialista. Però no és per això cap delinqüent ni tan sols còmplice de res dels nazis. En absolut.
De la mateixa manera que és injusta la crítica a Ibarretxe, ho és la dels que posen el pes de la prova sobre el Govern nacional. Qui el té, al pres de provar la voluntat de pau, són els terroristes nazis. Ningú més. La nostra democràcia ha inserit delinqüents d’ETA i adherits d’ençà fa ja trenta anys –polis milis, comandos anticapitalistes...–, mentre que els terroristes nazis que es resisteixen a abandonar la màfia armada sempre contesten la generositat amb més violència.
És igual. El camí és únic: generositat pels delinqüents a canvi que deixin de matar. Dolorós i fins i tot oiós, però no hi ha altre camí. Sempre i quan, naturalment, acceptin l’evidència: estan derrotats, no hi ha negociació política que valgui i l’únic que han de fer és rendir-se esperant la generositat democràtica per poder reinserir-se socialment.
