Una indústria puntera: les perles artificials

Aquell mateix any, sota la direcció del catedràtic Carles Manera, va començar a treballar el tema de la indústria de les perles i, el 2005, en publicà un petit avançament al si de les III Jornades d’Estudis Locals de Manacor. No es tracta d’un tema menor i, com indica el mateix Carles Manera, tot i els enormes avanços realitzats en el coneixement del passat industrial de Mallorca, restava aquest cas pràcticament sense investigar.

D’altra banda, el tribunal de la tesi va estar format pels catedràtics Miquel Duran, Sebastià Serra, Jordi Maluquer de Motes i Carles Sudrià i pel professor Ramon Molina de Dios. En aquesta obra, s’analitza detalladament la implantació i l’evolució de la primera i principal indústria perlera, que serà coneguda successivament com a Hugo Heusch y Compañía, Industria Española de Perla de Imitación SA, Majorica Heusch SA i, finalment, Majorica SA.

Entre d’altres aspectes, Sebastià Sansó reconstrueix la creació d’un espai fabril de Manacor, els tallers de Palma i Felanitx, el sistema de producció i la seva evolució, el producte en si, els seus components i l’elaboració, com també les fases d’expansió i crisi que va viure aquesta empresa al llarg del segle XX. A més, tampoc no deixa de banda el context econòmic i social de Manacor de l’inici del s. XX, la incidència de la indústria perlera sobre els altres sectors productius locals, en especial l’ebenisteria, o els altres establiments perlers manacorins.

En aquesta tesi, molt ben redactada i estructurada, complementada amb un gran nombre de taules, el primer que resta ben clar és que la indústria de les perles va provocar tot un conjunt de canvis econòmics i socials. Es tracta d’una manufactura que implicà centenars de treballadors i dinamitzà no tan sols Manacor, sinó també altres pobles propers (Sant Llorenç, Petra), i que, a més, va tenir un caràcter clarament internacional. En paraules del mateix Sansó, inicialment, "tant el capital com la direcció i administració, el subministrament de les primeres matèries i la destinació del producte estaven sota control de París".

Així, a diferència dels casos de Palma, Maó, Ciutadella, Sóller, Llucmajor, Inca, Esporles i Alaró, on les empreses fabrils són iniciatives del capital local, en aquest cas fou un grup empresarial d’origen alemany, els Heusch, instal·lats primer a París, i presents a Barcelona des del 1892, els que impulsaran la indústria manacorina. Un dels punts més interessants de la tesi de Sebastià Sansó és l’anàlisi dels factors que feren que s’instal·làs precisament a Manacor una part considerable de la producció de perles dels Heusch.

Sens dubte, un element fonamental va esser la presència d’una abundant mà d’obra barata, sobretot dones i infants. Però també va esser important el fet de poder comptar amb un considerable contingent de persones preparades per al treball a domicili i una relativa pau social. Tot això, ens portaria a una mena de deslocalització típica en la qual Manacor ens apareix com una comarca clarament subdesenvolupada. Aquesta impressió s’accentua si recordam la crisi agrària i ramadera del 1888-89 i la posterior crisi de la fil·loxera, que feren de Manacor un dels municipis amb més emigració de Mallorca.

De totes maneres, aquesta situació no es pot generalitzar a tot Mallorca i, fins i tot en el cas de Manacor, i sense negar els factors esmentats, Jordi Maluquer de Motes va indicar que la indústria de perles es va poder instal·lar perquè aquesta vila (que aconseguí el títol de ciutat el 1912) ja tenia connexió ferroviària amb Inca i Palma (des del 1879) i electricitat (des del 1902, essent el segon municipi de Mallorca), dos factors d’una modernitat evident, però encara absents en altres indrets (Eivissa, Còrsega, bona part de Sardenya i Sicília).

Així, aquesta magnífica tesi omple un buit important en el coneixement del nostre passat industrial i ratifica que la indústria va jugar un paper important en l’economia preturística de Mallorca. Però també ens aporta dades per un debat ben necessari, el d’avaluar i comparar el grau de desenvolupament de Mallorca més o manco entre 1868 i 1960.

I tot fa pensar que, malgrat el caciquisme, l’emigració, la persistència d’un important món rural i els penosos nivells d’analfabetisme, la realitat era molt complexa i variada i Mallorca no era, ni de bon tros, comparable al sud d’Espanya, Còrsega, Irlanda o el Mezzogiorno italià, per posar només alguns exemples clars de subdesenvolupament europeu occidental.