Llibertats asimètriques

L’altre dia vaig veure un titular a la premsa que deia que "Ciutadans" donava mil euros als qui poguessin estudiar en castellà. Evidentment, el "ciutadans" no es referia a la gent de Palma, sinó a la colla de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía de Baleares.

Qualsevol persona que sàpiga, encara que sigui molt poc, com funciona el sistema escolar balear, davant una notícia així deu quedar admirat per la demostració tan contundent de generositat i, alhora, per l’ostentació de disposar d’una font d’ingressos tan potent que els permet aquest compromís; seria necessari molt de calaix per pagar els milions d’euros que suposa donar-ne mil a tots els escolars que estudien en castellà, n’hi ha moltíssims. Però, si la persona que veu el titular és qualcú que no en sap res, o poca cosa, del nostre sistema escolar, deu quedar convençut que a les Balears el castellà ha desaparegut de les escoles. D’això darrer es devia tractar perquè, si ens entreteníem a llegir la notícia, en un punt –però únicament en un– hi aclarien que el "premi" era només per als pares que aconseguissin que els seus fills fossin educats "sólo" en castellà. No està gens malament la perversió: transmeten la imatge que denuncien una determinada situació, però el compromís l’estableixen amb una altra realitat (qui sap si tenir l’assignatura de català ja és suficient per considerar que no compleixen les condicions o si un pic qualque professor els ha dit "bon dia"). La demagògia de la proposta s’explicita quan afirmen que es tracta d’una broma per cridar l’atenció, que haurien pogut oferir un milió, perquè a les Balears no és possible escolaritzar en castellà (¿exclusivament o rebre-hi ensenyament?).

És evident però que és tracta d’un atac més contra un model escolar que té per objectiu assegurar el coneixement de les dues llengües oficials de les Illes Balears. Un model que, quan no aconsegueix aquest objectiu plenament, les capacitats lingüístiques minvades no són les de castellà, sinó les de català. Amb diferència amb els qui, defensant un fals ideal 50% de matèries en català i en castellà, propugnen un bilingüisme més fictici que real, aquests d’ara ja no s’amaguen darrere la suposada oferta equilibrada de les dues llengües, sinó que es declaren a favor del monolingüisme castellà, d’assegurar la "llibertat" dels pares que els infants escolaritzats es puguin mantenir al marge del contacte amb la llengua pròpia del territori on viuen, d’una de les dues llengües oficials.

¿Quina classe de pares són capaços de vendre per mil euros (o per res) la possibilitat que els seus fills puguin expressar-se amb les dues llengües oficials? ¿Quines persones poden preferir que, amb semblant dedicació, els infants sàpiguen una sola llengua en lloc de, al mateix nivell, dues? Aquelles que no tenen fills, o que no els tenen en edat escolar, o que consideren que estan per damunt de la societat on resideixen, que aquesta s’ha d’adaptar a ells i no al revés. ¿Convé, a una societat amb dues llengües oficials, promoure que una part dels escolars siguin monolingües? ¿A quins infants pot beneficiar que els pares els privin d’aprendre la llengua del lloc on viuen, en lloc de fomentar-los-ho? El comportament d’aquests pares amb relació als fills és el mateix, deia no fa gaire en un article a La Vanguardia el professor Lluís de Yzaguirre, que el d’aquells altres pares que, per raons religioses o d’altra classe, decideixen que les seves filles no facin educació física o que als hospitals no facin transfusió de sang als seus fills. La mateixa base de llibertat de tria, en un cas i en un altre, el mateix grau de fonamentalisme.

Fets com aquests demostren el caràcter de qui hi ha darrere les posicions enfrontades per raons lingüístiques. D’una banda els qui defensen un model educatiu que assegura que els escolars, en acabar (i abans i tot), puguin expressar-se amb prou fluïdesa en català i en castellà; de l’altra, els qui defensen la "llibertat" de poder acabar només sabent castellà (i, en tot cas, un poquet de català). D’una banda els que es queixen perquè, en llocs públics o empleats públics, els obliguen a parlar en castellà; de l’altra els qui es queixen perquè, en aquestes mateixes situacions, algú els parla en català. No n’hi ha de diferència entre, d’una banda, la defensa de la llibertat que suposarà el coneixement de les dues llengües i del dret personal d’usar-les i, de l’altra, l’argumentació a favor de la "llibertat" de restricció de coneixements lingüístics dels infants i d’imposició de la llengua que ha d’usar el teu interlocutor.

Professor de la UIB