Visqué sa vida immergida entera en el mar vívid i fèrtil de l’art. Ara per aigües de la plàstica i la pintura, ara pels llacs de la música i les lletres, la seva biografia fou un cristal·lí itinerari empès pel gust cap al fet artístic i creador. Resultà ser, així, una dona singular, posada en el marc d’una generació menorquina on la infreqüència femenina marcava el panorama de les arts.
I açò no obstant, arrumbà contra les barreres mentals i féu escac al món ferreny de dictadura masclista que li tocà de viure. Estic esbossant-vos, com podeu suposar, el perfil amatent d’una dona que, ben garbellat, fou una artista pionera a les pàgines culturals menorquines. Responia al nom de Catalina Camps i Vives: na Nina Camps, per dir-ho amb la forma amb què feia la signatura de les seves obres.
Nascuda i traspassada a Ciutadella (1917-1996), ho tingué tot, més tost, en contra: manca de clima artístic en una família de mariners i impressors pels quatre cantons; fredor social en una hora en què les dones es reservaven per a la llar i la criança; i escassíssimes oportunitats d’estudi i formació personals. La vàlua, però, d’aquesta dona és haver ofert un testimoni perfecte, incommovible, de fermesa a una vocació, malgrat les adversitats ambientals. Abraçada a les arts des de molt petita, a dotze anys rebé uns guardons de la revista Blanco y Negro en concursos de dibuix infantil.
El fet la refermà en l’amor per l’art i, mal que bé, aprofità dues ocasions favorables per rebre estudis artístics. La primera, l’escola de dibuix i pintura del mestre Torrent (potser el cappare de la pintura a Ciutadella en el nou-cents). I la segona, les classes personals que li féu una religiosa d’acurada qualitat artística: Mercedes Utzet, professora del col·legi de la Companyia de Maria, ella mateixa formada a l’Escola Maçana de Barcelona i alumna predilecta que havia estat del plausible pintor Juli Borrell Nicolau.
Nina Camps era un tipus absolutament abraçat a la sensibilitat artística, però, com queda dit, de volada enterament autodidacta. Posà l’accent en una tasca doble. D’una banda, la restauració de peces artístiques, i d’altra, la pintura de creació. En el primer camp, el treball que hi desenvolupà havia de resultar ingent, i sobretot proverbial durant la represa patrimonial un cop hagué finit la barbàrie de la guerra civil. Fent equip amb Jaume Bagur Arnau, una jove Nina Camps s’ocupà d’una àrdua labor de reconstrucció, lenta i nostrada, de l’art sacre menorquí: restaurar i daurar esdevingueren els dos verbs en permanent conjugació que ompliren una miríada d’hores de deler.
També en aquesta etapa va desplegar tasques de restauració del patrimoni artístic civil, públic i privat. Havia habilitat un taller en el seu domicili del carrer de la Puríssima, just a l’entresol de l’immoble. Aquí és on vaig tenir l’ocasió de conèixer-la personalment a la primeria dels anys noranta. Havia sentit a parlar sovint d’ella. Però una recerca periodística quan preparava un reportatge sobre l’anomenat Grup Fedelich de pintura (1975-1980) em féu entrar-hi en contacte. En aquell domicili vaig trobar-me un ésser literalment envoltat d’art a pic de martell: quadres, talles, eines, pinzells i pintures, bastidors, llapis, gomes i coles, vernissos, ceràmiques trencades en espera de la cirurgia reparadora de les seves mans pulcres.
L’espai era dens i ric, amarat d’olors intenses molt voluptuoses. Hi abundaven també els llibres de gran format, referits a figures immortals: Cezánne, Rubens, Delacroix. No debades ella havia insistit als periodistes en diverses entrevistes que sempre havia viscut de l’art i per a l’art. Potser va ser una de les primeres restauradores professionals que l’illa de Menorca ens ha dat —amb dimensió artística, s’entén. Però la seva caleidoscòpica vida, ens mostra, indestriablement, una segona faceta molt estimable: la de pintora.
Adscrita a la subtilesa lumínica de l’impressionisme més canònic, va ser premiada amb dues Medalles del Saló de Tardor de la Caixa (de bronze el 1980 i d’or el 1982) i una Medalla de Mèrit de l’Ateneu (1977). En passar avall, però, un silenci massa eixordador va soterrar la seva memòria. Avui, tant de bo que reneix en el llibre que acaba de sortir, dedicat a la vida i l’obra del seu company de pruïja: el mestre Bagur Arnau.
Tots dos ens redimiren de l’infern de la destrossa fratricida del 36, quan l’illa artística fou arrasada pel foc. A l’una i a l’altre els faig la gratitud per ser redemptors del nostre art.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.