Carlistes: al Museu!

Veig als diaris que el govern de Navarra convoca concurs per enllestir el projecte museogràfic del Museu del Carlisme, i un ràpid esguard confirma que no és cap error ni cap broma, perquè l’any 2006 ja s’hi havien dedicat més de tres milions d’euros, de diners públics de la rica comunitat foral, a aquest museu, i que se’n prepara la inauguració, a l’anomenada Casa del Governador, a Estella-Lizarra, que dedicarà més de dos mil quatre-cents metres quadrats —amb finalitats científiques i didàctiques, diuen— a una de les ideologies més anacròniques de la història, i mirau que la competició és disputada.

Si hi ha museus dedicats a Eva Duarte i a Perón, a l’antievolucionisme, a Star Trek i al tabac —que n’hi ha, i tots oberts avui dia— no han de faltar motius per dedicar un museu al carlisme, que com declarà fa quatre dies el secretari general del Partit Carlista (aquesta és una altra: el Partit Carlista existeix, i t’hi pots afiliar tranquil·lament, com si fos el PP o el PSOE o un gimnàs qualsevol), "allí quedarà patent el que ha estat el carlisme en els seus 170 anys d’història". Fundat per seguidors de l’infant Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, els carlistes engegaren un moviment que se centrà bàsicament en el masclisme (una altra gran ideologia, que per ventura mereixeria també el corresponent museu), reivindicant ni més ni manco que Felip V i originant, en poc més de mig segle, tres guerres civils i nombrosos conflictes socials. El bagatge ideològic carlista inclou l’antiliberalisme més rústec, la devoció vers l’antic règim (i l’odi a tot avanç il·lustrat), l’absolutisme teocràtic, el clericalisme, el centralisme i l’antiparlamentarisme, en línies generals, a més d’una estètica que podria resumir-se (deixant a fora elements que farien content l’encarregat del vestuari de Cabaret) com un intermedi entre els decorats de les pel·lícules de Sissí i els videojocs de lladres de cotxes. Amb els petits detalls, a manera de postres, que la culminació del carlisme consistí en la incorporació a la Falange (fou la força política que aportà més contingents al bàndol colpista de Franco) i que si tingués influència viuríem com els amish nord-americans i veuríem la televisió en blanc i negre. I aquesta joia mereix un museu! (No dec ser el primer que pensa que li pertoca un racó al museu dels horrors).

L’única explicació que hi veig és que, considerant el caos i la tenebra ideològica que s’hi aplegarà, la missió del museu serà palesar l’extensió i profunditat dels deliris del cervell humà. Però per això ja tenim el Museu del Surrealisme de Rotterdam i la Fundació Albert Hofmann, als afores de Basilea, dedicada al descobridor de l’LSD i el primer que en comprovà els efectes.

Escriptor