Símbols

Tornam a parlar de les plaques de carrer. Han hagut de passar trenta anys per veure netejar els nostres carrers de plaques que recordaven personatges feixistes. La memòria, els símbols formen part de l’essència d’una col·lectivitat agrupada en allò que anomenam ciutat. Dedicar un carrer a una persona o fet és un acte de reconeixement, d’orgull, de consens col·lectiu al voltant d’aquella figura o fet. Quan no hi ha consens, quan els vencedors imposen la seva llei és quan el símbol esdevé polèmic.

Segurament encara queda molt de camí per recórrer. L’Associació de Memòria Històrica ja ha dit que no està satisfeta, que les seves expectatives eren majors. Però el resultat és molt positiu i Nanda Ramon-Aina Calvo han pres una decisió que marcarà aquesta ciutat per sempre, perquè els símbols marquen les ciutats.

Dins la tasca que ens queda s’ha de parar especial atenció a la resta de símbols franquistes, però també a la resta de noms, monuments i plaques que cal revisar. I això ha de ser així perquè la nostra memòria no es pot aturar el juliol del 1936, perquè també hi ha hagut altres períodes històrics –no tan recents, ni que formen part de la nostra memòria immediata— que són necessaris d’analitzar. Particularment, per exemple, em molesta veure plaques dedicades a inquisidors. Amb això vull dir que val la pena abstreure’s –i això no vol dir oblidar–, en alguna ocasió, dels elements més personals i immediats, perquè establint la mateixa regla de tres per qualsevol període de la nostra història ni hi serien tots els que ara hi apareixen ni hi apareixen alguns dels que hi són.

Comencem, doncs, pel franquisme, però ampliem fins allà on la mirada de la memòria ens arribi.

Per ara el camí és vàlid i la tasca de la regidora i de la batlessa, molt encertada. Esperem que continuïn, que escoltin les crítiques, però que no s’aturin.