Fer volar coloms i colomes

Però és d’una altra mutació que vull tractar. Fa estona que se’n parla, però el "miembros y miembras" i el "tinent de batlessa", l’han feta actualitat. L’antiga explicació que en català (i en altres llengües) hi ha dos gèneres –el masculí i el femení– i que el gènere neutre no existeix (gairebé), està causant un daltabaix en la redacció de documents.

La causa en pot ser que –a pesar que la llengua la deuen fer sobretot les dones– les teories gramaticals les han fetes els homes. En aquest cas, seria més convenient dir que n’hi ha tres, de gèneres: l’indistint (o neutre), el femení i el masculí. I afegir que el masculí i l’indistint sovint no es diferencien. La tradició ens fa dir que hi ha masculí i femení i que el masculí ocupa les funcions que correspondria a un gènere que inclogués els altres dos (el masculí i el femení).

En la més que necessària reivindicació per la igualtat entre homes i dones, s’hi ha afegit el rebuig a la utilització d’aquest masculí per referir-se a homes i dones. L’objecte de la reivindicació, en aquest cas, em sembla desencertat, perquè no és que s’usi el masculí per a les formes comunes (ho diu la versió androcèntrica, que ha triomfat), sinó que el masculí no té formes pròpies. Si no coneixem el referent, solament podem saber que és només masculí quan s’oposa contextualment a un femení.

Així quan deim "Els alumnes que no van d’excursió han de quedar al centre" ningú deu entendre que amb els alumnes només ens referim als alumnes mascles; en canvi ho entenem així a la frase "Els alumnes que no van d’excursió han de quedar al centre i les alumnes poden anar a ca seva" o a "Els alumnes i les alumnes que no van d’excursió han de quedar al centre". I aquest funcionament no marcat del masculí és el que fan els parlants i que les gramàtiques no deuen haver sabut explicar. Quan afirmam "dir mentides és deshonest", deshonest és masculí (en el sentit que se sol donar a aquest terme)? No. Dir mentides no és ni masculí ni femení, o ambdues coses alhora.

Sort que aquesta obsessió només afecta els textos administratius escrits (i alguns d’escolars), imaginau-vos què passaria si també afectàs els periodístics i hagués de ser "Els manifestants i les manifestants més cridaners i cridaneres van interceptar el pas d’alguns professors i algunes professores quan acompanyaven els i les alumnes més petits i petites a veure la pel·lícula interpretada pels actors nord-americans i actrius nord-americanes premiats i premiades".

I ens hauríem de demanar si és discriminació de gènere només quan afecta les parelles humanes o també les que són d’animals. Sembla que sí, perquè, si no, el sentit de discriminació per raons de sexe es mantendria. Així ho deu entendre l’autor d’un cartell penjat al camp de futbol de Son Ferriol que prohibeix que hi entrin "cans i cusses".

Seria bo moderar aquests usos, i tornar al valor que els donen els (i les) parlants amb naturalitat. O potser proposar una solució consistent a reservar el fins ara masculí per usar-lo quan el referent pot ser mascle o femella o un conjunt de mascles o femelles (animals o persones), mantenir el femení com està i crear un nou masculí, exclusiu per als mascles, afegint-hi una marca que no permetés ambigüitats, per exemple la "u". I així tendríem "els professors" per referir-nos a docents amb independència del sexe, "les professores" per referir-nos a docents femelles i "lus professorus" (singular "lu professoru") per referir-nos a docents mascles. Seria una solució més econòmica i menys traumàtica que la de fer duplicacions, sobretot per les poques ocasions en què caldria acudir-hi. Potser, però, és millor continuar funcionant com havíem funcionat fins ara, perquè el contrari seria –i no em mal interpreteu la broma– una altra classe de violència de gènere (la gramatical).

Creure que intervenir sobre aquesta qüestió del gènere gramatical –en tot cas, hauria de ser amb la voluntat d’unificar-los, fer-ne un, en lloc de sempre duplicar-los– és combatre la desigualtat entre homes i dones no és gaire més efectiu que fer volar coloms (i colomes). Com si a una casa que s’esbuca, la solució aplicada fos canviar-li l’estora de l’entrada.