TW
0

Quan vivia a la dispesa vaig tenir una amiga cubana. Havia estudiat a la seva illa natal, però havia vingut a Barcelona per completar uns estudis en no recordo quina especialitat científica: només tinc present que anava cada dia a un laboratori, i que perforava el crani a les rates i els posava elèctrodes i cargols. Era salada, bastant bella, mal casada i molt bona de fer riure. Parlàvem de política i d’altres temes inconfessables, gairebé sempre fins a altes hores de la nit. Va estar-se a l’habitació del costat prop de dos mesos, al final dels quals, acabada la feina, va haver de tornar a casa. Quan li vaig dir que em deixés una adreça de correu em va dir que no. Vaig témer un marit gelós i no vaig insistir, tot i que al final va admetre que no volia que li escrigués per raons polítiques. Temia que pogués escapar-se’m alguna opinió contra Fidel, i això li podia comportar, a ella, problemes difícils de resoldre. ¿Com algú pot témer, en una societat lliure, pel secret de comunicacions? ¿Com és possible que a Cuba s’hagi de patir pel que es pensi i expressi a la correspondència? A la facultat de Dret, però, m’estaven ensenyant tot el contrari: a odiar els Estats Units, el seu ‘neoliberalisme salvatge’ i el poder de les multinacionals que hi niaven, tot fent-me llegir els vomitius editorials de Le Monde diplomatique, que lloaven tot el que passava a l’illa caribenya: el seu director, Ignacio Ramonet, fins i tot ha escrit la biografia del dictador barbut. Alguna cosa no era com em deien: algú em mentia. Al mateix temps, Julian Schnabel i Javier Bardem posaven en imatges la biografia de l’escriptor dissident cubà Reinaldo Arenas, la persecució que va haver de patir pel règim de Castro a causa de la seva homosexualitat. M’he recordat de tot això arran de la lectura del blog de Yoani Sánchez, una al·lota cubana que des d’Internet ve mostrant les misèries del règim. Fa unes setmanes li van donar a Madrid un premi per la seva tasca, però les autoritats no la van deixar sortir de l’illa. La revista Time la considera a hores d’ara una de les 100 persones més influents del món.•

Escriptor

 

Nota.-

Al meu article publicat ahir, Senyals de vitalitat, hi ha un error que en fa un fragment inintel·ligible. Al tercer paràgraf, que comença amb "No és, però, només des d’Alemanya...", hi falten unes línies, sense les quals no té sentit el fragment. Així, en lloc de «normalment, com deim "entra" (i no "entra-hi"), també deim entrar-hi o sortir-ne», ha de dir «normalment, com deim "entra" (i no "entra-hi"), també deim "surt" (i no "surt-ne"), perquè entrar implica "dins un lloc" i sortir implica "d’un lloc"; només en determinades construccions (que aquí no hi ha lloc per explicar) deim entrar-hi o sortir-ne».

Jaume Corbera Pou