S'ha acabat la impunitat?

Fa una partida d’anys em contaren l’acudit següent: "El director d’una escola anava a demanar una subvenció a un polític (ara no record quin era) per millorar les infraestructures del centre, però la petició li era denegada. A continuació era el torn del director d’una presó, que demanava doblers, però aquest pic el polític li deia que sí. Quan quedaven tots sols, la secretària demanava al polític com així no volia invertir en millorar l’escola, però sí en la presó, a la qual cosa el polític contestava que ell ja no tenia edat d’anar a escola, però sí que hi havia la possibilitat que el tancassin a la presó".

Aquests dies m’ha vengut aquest coverbo al cap per mor de tot el rebombori que hi ha al voltant dels polítics acusats de corrupció, que ja comencen a ser molts i que, efectivament, corren el perill d’acabar tancats a la presó.

No sé com arribarà a acabar la cosa, però com a mínim veim que la Fiscalia Anticorrupció fa la seva feina. Per primera vegada en molt de temps comença a quallar dins l’opinió pública el sentiment que no hi ha impunitat, que qui la fa pa paga, per molt amunt que hagi pujat en l’escalafó social. I això, almanco aquí, és una novetat. El que havia succeït fins ara era que no s’acusava gairebé mai ningú i, quan ho arribaven a fer, era tan tard, que el delicte ja havia prescrit. Recordem, per exemple el cas del túnel de Sóller.

I resulta curiós que la majoria d’imputacions siguin per temes urbanístics: el cas Andratx, el Pla Territorial, el polígon de Son Oms, ... L’urbanisme és un camp on es cometen moltes irregularitats, tant per part de particulars, com dels mateixos polítics. Unes irregularitats que solen sortir de franc. Una de les causes perquè això sigui així és que la nostra societat no té interioritzats com a delictes molts dels fets que estan tipificats legalment com a tals. I és que per molts de mallorquins, aixecar una caseta sense permís dins el seu trosset de terra no està gens mal vist. Els batles i els regidors d’urbanisme, que són els màxims responsables de fer complir la llei urbanística, ho saben, i, en el millor cas, no s’atreveixen a actuar i fan els ulls grossos davant les infraccions urbanístiques. Altres, amb menys escrúpols, no pequen només d’omissió o de pensament, sinó d’obra, i mai tan ben dit. Enderrocaments? Qui ha parlat d’enderrocaments? Els edificis il·legals construïts a Mallorca que s’hagin tirat a baix es poden comptar amb els dits de les mans. Els responsables de la tramitació dels expedients, o no els obrin, o els endarrereixen tant com poden fins que el delicte ja ha prescrit o, fins i tot, amb l’expedient conclòs posen qualsevol excusa per no executar-lo. A Felanitx, per exemple, al·legaren que no duran a terme les demolicions perquè no tenen doblers per fer-ho.

Davant aquest panorama és lògic que proliferin les construccions irregulars. Els qui les promouen saben que no els passarà res o que, en el pitjor dels casos, se’ls obligarà a legalitzar l’obra i a pagar el que haurien d’haver abonat si ho haguessin fet legal des del bon començament. Però ni això sol arribar a succeir.

Ara, emperò, pot ser que s’hagi acabat la impunitat. Les malifetes comencen a sortir a llum. I estirant la corda els esquitxos s’escampen. Els noms es publiquen a la premsa i hom veu que la cosa no va de bromes. Sembla que a partir d’ara els polítics s’ho pensaran més de dues vegades abans de fer segons quines actuacions. I, pel mateix motiu, tal vegada també aniran més alerta a l’hora d’autoritzar segons què o de girar la ullada cap a l’altra banda per no veure-ho. I qui sap si, a la llarga, la societat canviarà la seva manera de percebre la legalitat urbanística i entendrà l’ordenament i la planificació no com una imposició, sinó com una necessitat per preservar el medi ambient i assegurar un futur sostenible per a tots.

Professor