Torna la guerra al barri

Aquests dies, si us atracau per devers el forn dels paners, pel carrer Colom, prest dubtareu de si us trobau a Ciutat o al pitjor dels racons de la malmenada Beirut. No en sortim, comenten els botiguers. Cada cert temps les màquines envaeixen i assetgen un nou indret. Encara recordam el pla "miratge" i a aquella senyora tan major, que entrà a la llibreria en busca d’auxili, a qui vam haver d’orientar per tornar a casa. El bombardeig de sorolls i les runes de la seva ciutat l’havien desorientat totalment. Després vingué "l’obra de la caixa" també faraònica i fantasmal, amb troballa de restes funeràries inclosa i aquell mestre d’obres fill de republicans anarquistes aragonesos a qui de la llibreria estant es veia donar ordres amunt i avall i de tant en tant, entrar a fullejar el de sempre: "Oye , qué tienes de la CNT?".

Del mostrador, també podíem veure passar el rector, amb el jac com a capa, sortir tot decidit, un dia i un altre, a fotre la bronca a l’encarregat de l’obra i els seus sequaços. Els vàrem veure gesticular i el rector va advertir del perill de ratllar les parets de la façana amb tant entrar i sortir de camions de gran tonatge.

A l’aragonès se’l veia i també se’l sentia ben clar tot el que deia: "Será cabrón, me paso el dia alerta a ensuciar y encima me viene a tocar los cojones!" quan treia fum de per tot, entrava: "mira chaval, que le voy a dar un par de hostias que no van a ser nada sagradas..., qué tienes sobre anarquismo?". Després del discurset partía xiulant o cantant, fins i tot, l’himne de Riego amb aquella lletra tan especial .

Una tarda, a l’aragonès, se l’havia vist al carrer de l’Argenteria, davant el bar Plata amb el seu wisquiet a la mà, dret, parlant amb algú, treballant i pecant o pecant i treballant, i ja us podeu imaginar que a aquelles hores , el rector era a l’ombra dels plàtans a l’altra banda, llegint amb atenció els diaris a la terrassa del Modern, just davant de la torre de la seva església que la tramuntana escapçaria. Posant més atenció en la premsa que en allò que a dintre casa seva començava. Mentre aquest, romania aliè als esdeveniments més immediats, el mestre d’obres es trobava bevent i discutint amb algú, quasi a crits, com sempre, sense perdre detall entre el picar i les màquines que feien tremolar el terra, però sense llevar la vista al voltant, quan de sobte observà que algú agafava el carrer dels joiers, tot havent sortit de l’església ben carregat i corrents. El mig travà amb una cama i l’enxampà per la roba del clatell i el s’en dugué directe cap a l’interior, armant gran xivarri.L’escolà féu molta via a localitzar el rector, i aquest quan arribà, no sabia gens quina cara posar:

"Tanto rollo con mis hombres a no rayar la piedra... y conducen mucho mejor que tu este puto negocio", "a ver si espabilas con tu dios y lo cuidas y lo riegas un poquito... que este te estaba limpiando la casa y se llevaba las mejores macetas... y en tus narices!" Havia enxampat un lladregot que havia carregat de relíquies, fins i tot el calze, havia fet net de tal manera que cantava només de veure’l passar. "Me debes una !", "ya puedes seguir jugando a cocinitas, toma... o es que me dejas el caliz pal jotabé". "A ver si a partir de hoy podemos trabajar en paz y te encuidas de lo tuyo".

A partir d’aquell dia, definitivament, la resta d’anades i tornades, feren que defora, la llibreria supuràs el millor de G.Guareschi amb el seu camarada Don Camilo. Per altra banda, l’encarregat posava tant i tant d’interès en la seva feina, que van arribar a obrir un gran forat, de quasi un metre de diàmetre, a la botiga. Els sentíem cantar ben a prop, fins que ens van saludar des de l’altra costat, es van errar uns metres i ens obriren un finestral .

Com si res, quan volgueren disculpar-se, pogueren fer-ho sense haver de sortir i fer la volta. Ens varen assegurar que no n’hi havia per tant, i el mestre d’obres, immutable dintre de la seva professionalitat, va aprofitar l’avinentesa per fullejar llibres del Noam Chomsky que havien quedat ben a l’altura del forat: "...Puedo? ahora te lo devuelvo, no mires con esa cara, joder!... oye, pero este no es yanqui?" Aquell any, el rector, va entrar a la botiga i ens va obsequiar amb una història de Santa Eulàlia, des dels seus orígens fins al boom de la construcció, semblava, que el món s’acabava, també ho diuen ara, però el que sembla és que Ciutat vella s’esberla, hi surten esquerdes de bell nou, pel carrer Colom i Sant Cristo. Els veïns del barri antic, no han tingut ni un trist any de treva.•