L'endemà de les eleccions, Miquel Payeras publicava una anàlisi
dels resultats d'Unitat que mereix ser, si més no, complementada.
Les dades són diàfanes i no susceptibles d'interpretacions, tot i
que encara fa curta la comparativa de la davallada de vots quan
obvia els gairebé 3.000 vots d'ERC de l'any 1993 que s'haurien
d'afegir als més de 30.000 d'UM i PSM. En tot cas, no és la mida de
l'escaló el motiu d'aquestes reflexions, sinó el titular i la
conclusió del periodista: «A Balears hi ha pocs, molt pocs,
nacionalistes». No hi estic d'acord, perquè així com no tothom és
d'esquerres o de dretes, en major o menor grau tothom és
nacionalista. Un exemple recent: Javier Bardem, autoproclamat no fa
dos anys «ciutadà del món contrari a qualsevol nacionalisme», quan
li donaren l'Oscar el va dedicar a tot Espanya i a tots els
espanyols! Si hagués fet el mateix un català amb la seva nació,
hauria rebut de pertot! L'aplicació del terme nacionalista, avui i
aquí, es redueix als que no som nacionalistes espanyols. I això
passa precisament quan el nacionalisme més salvatge és l'espanyol;
sobretot el del PP. Algú creu més nacionalista Pere Sampol que
Maria Salom? Jo no. Si es posàs en marxa un «comptador patriòtic»
segur que Salom s'omple tant o més la boca d'Espanya que Sampol de
Mallorca. El nacionalisme és un sentiment transversal que no té res
a veure amb la concepció ideològica esquerrana, centrista o
dretana. Té una dimensió pròpia i distinta amb un pes mutable
segons les circumstàncies. Tothom és nacionalista, sigui palestí,
sigui israelià, sigui suec o sigui cubà! Fins i tot, per exclusió,
els apàtrides són proselitistes de la no-pàtria. Enguany menjarem
morena amb el segon centenari del 2 de maig de 1808, quan el poble
de Madrid s'aixecà contra Napoleó. Va ser una revolta nacionalista
espanyola contra l'ocupació. He posat aquest exemple per fer notar
un segon concepte diferenciador entre els nacionalismes: el
d'alliberament. Potser era l'adjectiu que no va posar Payeras per
distingir-lo del d'opressió que és clarament majoritari!
Hi ha una segona reflexió que, en aquestes eleccions, ha agafat
una rellevància major. Els nacionalistes no voten, únicament, en
funció d'escollir entre una opció nacionalista i una de
no-nacionalista. I no ho fan, perquè totes les opcions tenen un
component nacionalista. És més, en aquestes darreres eleccions, hi
havia dos models diferenciats. D'una banda, el que representava el
PSOE, que durant quatre anys s'ha proclamat defensor de l'Espanya
plural, plurinacional i plurilingüística. De l'altra el PP, que
també durant quatre anys s'ha proclamat defensor de l'Espanya més
jacobina, uniformista i anorreadora de les diverses nacions. Les
propostes de respecte a la llengua, a la cultura i a la identitat
nacional d'un partit topava amb l'anunci d'esclafar qualsevol
vestigi nacional de l'altre. Aquests dos models, mai tan
diferenciats com ara, han actuat com a centres de dues
circumferències a l'entorn de les quals giraven uns satèl·lits que
perdien singularitat. El resultat era de preveure: Catalunya, el
País Basc i les Balears han decidit barrar el pas a l'Espanya
franquista (i nacionalcatolicista) de Rajoy, Acebes i Zaplana que
ha pujat al País Valencià i a Madrid, en vots i escons, gràcies al
seu nacionalisme radical! Els dos projectes que s'enfrontaven, molt
més que entre diferències socials, decidien sobretot entre dos
models d'Espanya: la de les autonomies (fins i tot amb qualque
passa a favor del federalisme) o la d'una regressió a un fort
centralisme. Tot plegat, ha resultat determinant i tots els
nacionalistes (tant els espanyols com els no espanyols) han tengut
molt present aquesta prioritat a l'hora d'emetre el vot.
Un tercer factor clau i determinant, de solvència contrastada
empíricament, és que la gent prefereix votar l'original que les
fotocòpies! Catalunya i Balears en són dos exemples clars. Els
diputats d'ERC han anat a parar al sac del PSC i milers de vots
dels partits que integren Unitat han engreixat la senalla del
PSIB-PSOE. El motiu és el tripartit al Principat de Catalunya i el
pacte de centreesquerra a les Illes Balears. Per votar un
col·laborador es pot votar el titular! Aquest vot erràtic
(«deixat») està certificat per l'efecte contrari: els únics partits
nacionalistes que han resistit la reculada són el PNB i CiU, els
dos que no comparteixen tasques de govern ni amb PP ni amb PSOE i
que, per tant, mantenen nítida la seva personalitat no subjugada.
El cas d'ERC és paradigmàtic. Si a la Generalitat han preferit
donar suport al PSC (unint-s'hi per l'esquerra) que a CiU, partit
guanyador de les eleccions catalanes (unint-s'hi pel nacionalisme),
el missatge a l'elector és directe: votau PSC... sense
intermediaris!
A les darreres eleccions el vot es decidia amb tots els elements
en disputa. La crispació generada pel PP contra Catalunya i el País
Basc obligava a escollir entre dos models que també representaven
un component «nacionalista». Aquest component s'ha fet present amb
el vot traspassat d'ERC, del PSM i d'UM al PSOE. O algú creu que
els votants d'ERC de 2004 que ara han votat PSC s'han convertit a
l'espanyolisme? No. El PSC (i el PSIB a Balears) ha defensat
arguments similars a ERC i a Unitat: millora de finançament,
respecte a les llengües i a les cultures, concepció plurinacional
d'Espanya... La por de la reculada ha estimulat el vot útil a
l'únic partit que ha ofert garanties d'aturar el PP. A la
tradicional dialèctica d'esquerres i dretes, en aquestes eleccions
el PSOE s'ha mostrat autonomista i el PP centralista. Això ha
situat el component nacionalista no-espanyol en el PSOE i el
component espanyolista en el PP. Els vots per comunitats són
eloqüents. Els qui han impedit la victòria del PP, a banda dels
canaris, hem estat bascos, catalans i illencs. Tant de bo que el
PSOE ho vegi, ho reconegui, governi amb coherència i ens eviti
peripècies com patir en Bono com a president del Congrés de
Diputats.
El fracàs d'Unitat s'ha d'analitzar amb totes les variables que
hi han incidit. Una opció com aquesta s'havia de fer amb temps i no
precipitadament. El projecte no va ser fruit de l'entusiasme dels
partits que integraren la coalició, sinó una conseqüència resignada
per manca d'alternatives. Les reticències, molt especialment dels
òrgans de direcció política del PSM, es feren públiques. Unitat
havia de tenir objectius clars a curt i a mitjan termini, però es
va definir com una operació circumstancial (una excursió. segons
UM, i un experiment, segons el PSM), orientada exclusivament a
obtenir un diputat. Tractant-se d'una coalició, havia d'obrir la
participació, engrescar tots els seus membres i, en cap cas,
personalitzar un esforç col·lectiu sobre una sola persona i un sol
partit. Hauria estat desitjable cercar persones de trajectòria
nítida acceptades per tots els autors del pacte. Es va transmetre
una idea apocalíptica (o ara o mai) quan la gent no vol assumir
maximalismes que ho facin tot qüestió de vida o mort. L'exemple de
ser «com els canaris o els aragonesos» tampoc no era gens
estimulant, perquè ningú vol ser «com», sinó accentuar la
identitat. Vendre la idea messiànica del «salvador del poble» és un
altre error, perquè frega pels morros de la gent 30 anys
d'equivocacions. A més, els models polítics carismàtics que va
iniciar l'admirable Xirinacs al Senat (i Rahola i Labordeta al
Congrés espanyol), no passen de l'anècdota. Fins i tot, Catalunya
ha tocat amb les mans que els 8 diputats d'ERC no han servit, des
del punt de vista nacional català, absolutament per res més que
apuntalar Espanya com ho va fer CiU abans. Però hi ha un error de
més calat. Igual que han fet ERC i IC-EV amb el PSC, els partits
que donaven suport a Unitat compartien la llista al Senat amb el
PSIB a Menorca i a les Pitiüses. És mal d'explicar que, en unes
mateixes eleccions, es puguin fer enteses al Senat i no al Congrés.
Sobretot quan, vist el resultat, el cinquè diputat dins d'una
llista única pactada amb el PSIB s'hauria assolit!
Unitat era una operació impossible, feta a la correguda i
incapaç de generar confiança als electors, impotent de divulgar una
marca improvisada de nova planta sense un estudi previ de mercat,
intentant donar satisfacció a les peticions de qualsevol col·lectiu
sense uns criteris, evitant compromisos concrets en temes que
podien desvetllar contradiccions entre els socis... No obstant
això, Unitat hauria pogut servir per esvair recels entre UM i PSM i
encalentir motors de cara al futur. No ha estat ni això. L'endemà
de saber els resultats també hem sabut, en boca de Biel Barceló,
que era una simple experiència puntual, una lletra amb venciment 9
de març i s'ha acabat. Si és així, haurà estat una tudadissa
preocupant de recursos humans i econòmics; una vacuna per a la gent
que, en comptes «d'ara i sempre», s'ha cregut que «o ara o mai»!
D'acord! No s'ha de perpetuar un fracàs, però tampoc claudicar.
Quatre anys és un termini prudent per dissenyar una opció amb
credibilitat. Cal crear una marca, diferent dels productes
espanyols de gran magatzem, amb una missió definida, uns objectius
engrescadors, un estudi de viabilitat, bastida sobre un gran pacte
social obert i plural. Aquesta legislatura serà determinant per
l'evolució del model d'estat. El PSOE necessitarà suports (puntuals
o estables) durant tota la legislatura i, segurament, el PNB i CiU
tendran la clau dels pressuposts. Ibarretxe té prevista la
convocatòria d'una consulta al poble basc, l'aplicació de l'Estatut
de Catalunya és un referent immediat, el compromís electoral en
matèria de millora del finançament de les Balears... tot plegat
seran referents interessants a curt termini del nacionalisme no
espanyol. Tothom sap que el pessimista, davant d'una oportunitat,
intueix una tragèdia. L'optimista, en canvi, davant d'un fracàs hi
veu oportunitats!
Bartomeu Mestre i Sureda, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.