Dissabte, 23.- Durant l'adolescència, el cine fou la part més
real de la meva vida. Aquesta, i no una altra, és la causa per la
qual, després d'una primera vocació frustrada: ser indi sioux a les
planes del Mississipi, abans que fossin recloses les tribus a les
reserves de Montana i Dakota, vaig voler ser víking als fiords
escandinaus i, successivament, nauta a la Mediterrània clàssica i
mitològica, de retorn a casa meva a la illa d'Ítaca, i pintor de
blateres de sol i mestrals a la Provença, com en Kirk Douglas. Pocs
anys més tard vaig descobrir, decebut, que en Douglas pare d'en
Douglas de l'Estaca mai no havia estat pintor, ni víking, ni tan
sols Ulisses, l'heroi de la meva joventut, sinó un esclau de
l'espectacle, gladiador de nom Espartac, que intentà alliberar-se
de la servitud i de la submissió. Però així és la vida: pura
ficció. Finalment, vaig decidir admirar l'obra de van Gogh, el foll
del pèl roig, (Lust for live, anomenà Vincente Minnelli la seva
història) plànyer la seva existència i allunyar-me, temporalment,
de les experiències vitals que poguessin interposar-se en la meva
afecció a les pel·lícules. Això no obstant, la meva admiració patí
un sotrac de considerable fondària visitant el Rijksmuseum Vincent
van Gogh, d'Amsterdam, aleshores un espai penombrós, per mal
il·luminat, i amb els quadres amuntegats com si les parets del
museu fossin les parets del magatzem del museu. Seva fou la culpa
que pogués pensar que les reproduccions dels llibres d'art posseïen
més claror, més ànima, àdhuc més qualitat, que els originals.
Estúpid error de diletant, només atribuïble a la inexperiència. Si
de cas, les reproduccions que milloren l'obra original mai no
podran millorar les emocions que hom sent davant la tela que conté
el batec del pinzell, la pulsió de la mà, la força del color i, en
el cas de van Gogh, l'abisme destructor d'una passió
irrefrenable.
Vincent van Gogh, a qui enfollí la genialitat o, contràriament,
a qui la seva follia féu genial, fou el més exaltat, impetuós i
soberg dels pintors del moviment Impressionista. Cap com ell no
s'exposà, ni patí, tant en la seva actitud davant l'art. Morí
suïcidat a conseqüència d'una bala al ventre, amb la qual volia
apaivagar el foc del seu desassossec, el dolor dels seu turment.
Tot aquest preàmbul, un punt tortuós, només ha estat l'excusa per
dilatar una confessió. En el Musée d'Orsay, a la planta que acull
una representació d'obres dels impressionistes, hi ha una sala
dedicada a van Gogh: entre altres esplèndids quadres si poden
contemplar: dos autoretrats, un dels quals és la prova que alguns
actors poden convertir-se en el personatge que representen, tot i
que és a l'Autoportrait en chapeau de paille, que es troba a The
Institute of Arts, de Detroit, on s'estableix la semblança
definitiva entre pintor i actor, La chambre à coucher, La
méridienne ou La sieste d'après Millet, Les chaumes à Cordeville i,
sobretot, L'église d'Auvers, davant la qual, descregut com som de
tota divinitat que no sigui humana, no he pogut contenir una
intensa commoció, un estremiment que m'ha entelat els ulls i només
perquè m'he contingut no he plorat, arrossegat per la batzegada.
Davant la representació trèmula de l'església d'Auvers-sur-Oise, de
van Gogh, podria recuperar la fe, no pas la fe en el déu de la
religió en honor del qual es construí l'edifici, o també, sinó en
la puresa d'un art no contaminat, un art que té la capacitat de
conservar la innocència, un art, en definitiva, que ens fa millors,
perquè conté l'hàlit d'un ésser ungit per una sensibilitat
extraordinària que, quan ens hagi enriquit, l'haurà de
consumir.
Dilluns, 25.- La mort, a Ghana, és com pertot arreu: definitiva.
Això no obstant, els ritus que envolten la mort són ben
particulars, com ho són en gran part de l'Àfrica negra. Per
començar, són cerimònies de celebració durant les quals els
càntics, les màscares, el menjar, les vestimentes acolorides i les
litúrgies, entre espirituals i paganes, tenen l'objectiu que
l'esperit del difunt trobi el camí vers la pau del seu paradís. Per
tal que el viatge els sigui plaent, els artesans construeixen taüts
amb els colors i les formes més inversemblants. Així, són corrents,
a l'actualitat, les caixes en forma de telèfon mòbil, sabata
d'esports, botella de refresc, automòbil, fruites tropicals,
avions, serpents i altres bèsties, i un llarg etcètera de models
per poder elegir. Jo, que he estat ha Ghana un cop, o cap, he
decidit encomanar al millor artesà, per quan m'arribi l'hora
d'abandonar aquesta realitat, un fèretre que s'ajusti a les
exigències d'un viatge tan llarg. Podria dir que l'encàrrec té
format de llibre, atesa la meva predilecció per aquest element que
tantes hores ha assaciat, però mentiria. Podria dir que té forma de
capsa de sabates, un objecte i, alhora, un indret, el seu interior,
molt adequat per enterrar imatges i records, però també mentiria.
No m'he d'avergonyir del meu últim desig abans de morir i passar a
millor vida: he encarregat una caixa de morts en forma de
vagina.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.