Els Ramon Llull

- "Faré vint tirades, i condecorarem amb el Llull tantes dones com vegades surti cara", va explicar el President a l'Honorable Moragues.

-"I cada vegada que surti creu?", va objectar aquest.

-"Dedueix-lo: condecorarem un home", va aclarir el President. Va mirar-lo amb ulls d'admiració, l'Honorable Moragues. Va pensar: "Res d'estrany té que governi tenint un cap tan gros!" Tanmateix, superat el primer cop d'admiració, va plantejar un dubte nou. "President, que potser penseu concedir vint condecoracions?", va demanar-li.

-"I si tens compromisos podem arribar a les dues dotzenes", li va respondre el President.

-"I a qui les concedim?", va voler saber l'Honorable Moragues.

Aleshores, el President va mirar-lo amb els mateixos ulls d'esmaperdut que va posar quan a l'examen d'ingrés de batxillerat li demanaren els rius d'Espanya i ell sols se'n recordava del torrent Gros.

-"Fulleja la guia telefònica a veure qui és que no ha estat condecorat", va respondre, cautelós.

Antoni Torres i Jordi Bayona, que havien seguit la conversa, digueren que era una feina inútil. Potser és una exageració, però si fa no fa els anys darrers s'han concedit tants de Llull com targes de la Seguretat Social.

-"Ben segur que en Shakespeare no el té", va comentar Jordi Bayona.

-"No és premiable, Anglaterra reconeix Kosovo", va sentenciar l'Honorable Moragues.

-"D'anglès, cap! -va exclamar el President- I ara no veieu que en Moratinos m'obriria un expedient?"

Tragueren a rotlle altres noms de fora: Castro, Hugo Chaves. Tots foren rebutjats perquè tiraven massa a l'esquerra. Aleshores, Antoni Torres va tenir una idea lluminosa.

-"Concedirem un únic Llull", va afirmar.

- "A qui...?", demanaren els altres.

-"Al Rei en Jaume!" va exclamar Torres.

Tots coincidiren a afirmar que acabava de fer un ou de dos vermells. Al Rei en Jaume...? Quina pensada! I com ho farien? Ben aviat arribaren les solucions. Es tractava de resseguir l'arbre genealògic del monarca fins arribar als descendents actuals. Immediatament, des de Presidència s'establiren contactes amb tots els experts en genealogia de l'Illa. I l'esforç no fou balder. No havien tocat vespres i ja tenien un nom: Eulalio Nicasio Bonete.

-"I qui és aquest?", va demanar el President.

-"L'home que cercàveu -li va respondre Antoni Torres- l'hereu directe del Rei en Jaume!".

Els investigadors no tenien dubtes. Havien rastrejat els arxius de la Corona d'Aragó, i els de Montpeller, Nàpols i Salamanca (per si de cas). A la primeria del segle passat, el darrer brot pur de la nissaga reial va atendre el clam de la sang i va viatjar a l'Àfrica a matar moros. Va ésser un dels milers que enterraren al Gurugú amb el general Silvestre, però abans que li fessin la pell va tenir amors amb una andalusa que passava tabac picat entre Ceuta i Cadis. A partir d'aquest empelt, la raça va anar derivant i derivant fins arribar a Eulalio Nicasio Bonete.

-"I on viu?", va demanar el President. "En el carrer de Joan Bauçà -li va respondre Jordi Bayona-. Enmig de dos puticlubs".

El President va arrufar les celles, com el pagès que sent tronar en temps de figues. Tanmateix, ja s'havia organitzat la comitiva i no va poder al·legar que tenia hora demanada al barber. Hi havia tothom del Govern (descomptant el Conseller Manera que tant si suma, com si resta com si esborra, no li surten els comptes), quatre guàrdies civils i Dolça Mulet amb una bandereta mallorquina, de les que dona Maria Antònia regalava. En arribar davant la porta, Antoni Torres va assumir la responsabilitat de prémer el timbre.

-"Ahí va -va exclamar, sorprès, l'home que va obrir- Que ze venga la Fanny, la Juli i la Tanque que acaban de llegá a Mayorca lo zeñore der Ave!"

Amb la lloable intenció de desfer malentesos, Dolça Mulet va fer onejar la bandereta.

-"Visca Mallorca!", va exclamar.

-"Eulalio Nicasio Bonete?", va demanar Jordi Bayona.

-"Zí zeñó, menda zoy er Lali", li va respondre Eulalio Nicasio Bonete.

Tot seguit, el Lali va repassar el seguici de presidència amb una mirada de desconfiança.

-"I lo picoleto...?", va demanar, desconfiat.

En un tres i no res, Jordi Bayona li va donar a entendre que davant la porta hi havia el Govern de les Illes Balears, perquè ell, Eulalio Nicasio Bonete, era descendent de Jaume I, parent dels Vilaregut i dels Matagrifó i moltes coses més. Va interrompre'l, Eulalio Nicasio Bonete:

-"Arto, arto, chavá arto...! Que yo zoy familiá de Xaume no sé qué...? 'Anda ya! Pué desirle a ete zeñó der banco que vié con osté que si el Xaume la ha diñao zin pagá los monisos que le debía, yo ná de ná..."

Va aclarir les coses, Jordi Bayona.

-"Aquest senyor del qual vostè desconfia -va informar-lo­, és el Molt Honorable Francesc Antich".

Va excusar-se Eulalio Nicasio Bonete:

-"Argo que vé con er Papa...? Igual me santiguo... Ar ver ar zeñó cor corbata y zu miajita paliucho, me digo: Lali, he ahí er der banco".

Va intervenir el President:

-"Senyor Eulalio Nicasio Bonete..."

El va interrompre, Eulalio Nicasio Bonete:

-"Er Lali. Pa lo zeñore, er Lali".

Va prosseguir el President:

-"Senyor Lali, com a descendent de Jaume I li correspon a vostè recollir la medalla que li ha concedit el Govern de les Illes Balears".

Va quedar astorat, el Lali.

-"Zi e azi, echemo osté y yo un parlao...", va admetre. Va prosseguir:

-"Vamo a ve, Mor Honorable, ezo que le ha tocao a er Xaume e como la Primitiva que lleva premio...?"

Van dir-li que no. Tanmateix, la concessió de la medalla té lloc en el transcurs d'un berenar on hi ha de tot: calamar arrebossat, croquetes, truita amb patata, coca amb verdura, vi de grau, etcètera.

-"Enterao! Jefe, choca eto zinco -va dir-li el Lali al President-, que allí ze viene er menda con toa zu niña aunque zea a la patachula".

Dolça Mulet no va poder contenir l'emoció.

-"Visca Mallorca!", va exclamar.

-"No ma graznío, mi arma. Ahora una zaetilla!", li va respondre el Lali.

L'expedició va fer mitja volta i va prendre cap a la plaça de les Columnes, en silenci.

-"I ara com explicarem a en Tomeu Martí que volíem fer país...?", va demanar el President Antich.

-"I si enviem a en Lali dos quilos de molls o una panera de Nadal i li diem que tot ha estat un malentès?", va proposar l'Honorable Moragues.

-"I si mirés de localitzar els parents de Shakespeare?", va proposar Jordi Bayona.

-"Vejam Toni -va dir el President a Antoni Torres-, llegeix en veu alta la guia telefònica i ja veuràs com trobarem algú que no té medalla".

-"No en tenc cap a mà, de guia", va excusar-se Antoni Torres.

-"Idò en arribar al Consolat la memoritzes -li va respondre, malhumorat, el President-, que Don Biel Alomar la recitava a la carrereta començant per darrera!".

Va moure el cap, pesarós, Antoni Torres. Que s'havia d'aprendre de memòria, ell, la guia telefònica, si li venia just recordar quin és el número del repartidor de pizzes! Ja eren a tocar de les avingudes.

-"D'on deuen venir...?, va demanar un vell a un altre.

-"Dels toros -va sentenciar l'altre-.

I amb tantes cares llargues, pots assegurar que han estat dolents".