21/02/08 0:00
TW
0

A poc a poc però sense pauses, el debat sobre la Responsa-bilitat Social de les Empreses (RSE), també dita responsabilitat social corporativa, s'ha anat obrint pas i assentant en els àmbits econòmics, empresarials, polítics i socials. Si volem cercar l'origen de tot el que representa aquest corrent, segurament ens hauríem de remuntar al segle XIX o principis del XX, quan des del món del cooperativisme i l'associacionisme laboral es van començar a proposar condicions ètiques per als règims de treball i de producció. Però d'una manera més propera, hem d'identificar el moviment de l'economia social com el sector que en la nostra època lidera la reivindicació a favor de la introducció de mesures, per part de les empreses que condueixin a una millora social, econòmica i ambiental en tots els àmbits de la seva intervenció: en els processos productius, en les relacions laborals internes, en la comercialització dels productes, en la redistribució equitativa de la riquesa generada, etc.

Però és clar. Una de les característiques més notòries del capitalisme és la seva extraordinària capacitat per fagocitar qualsevol fruit de la creativitat i l'autenticitat i incorporar-lo al seu joc, convertint-lo en un enunciat buit de contingut, en un subproducte per al consum massiu o en altres formes adulterades o inofensives per a la continuïtat del sistema. Per això, no ens ha d'estranyar que sota la denominació de RSE trobem autèntiques operacions de maquillatge ideades per rentar la cara a les grans multinacionals que tenen problemes de credibilitat a causa del caràcter precisament poc ètic dels seus processos de producció. Grans marques de roba esportiva que subvencionen instal·lacions esportives a països empobrits mentre exploten infants als països on produeixen les seves manufactures; empreses energètiques i petrolieres que es gasten autèntiques fortunes per presentar-se com les grans capdavanteres en la protecció del medi ambient mentre contaminen rius i boscos tropicals; corporacions bancàries que s'esmercen a donar el màxim de publicitat a les seves accions altruistes i benèfiques per compensar l'agressivitat de la seva estratègia; laboratoris farmacèutics que blinden els seus medicaments amb patents que n'impedeixen l'accés als més pobres i que, per contrarestar la imatge negativa, regalen tones de medicaments a ONG...

No, no és d'això del que es tracta. El moviment a favor d'una autèntica RSE el que cerca no és rentar la cara, sinó fer net a fons, canviar d'arrel tot allò que impliqui el malbaratament dels recursos naturals, les relacions socials injustes, les estratègies de negoci socialment perjudicials, i anar introduint en el món empresarial les reformes necessàries per tal que això que encara avui és un moviment relativament minoritari, a poc a poc es converteixi en norma, fins a adoptar la forma de lleis i normatives d'obligat compliment.

A algú, li pot semblar que això és advocar per un intervencionisme que atemptaria contra la lliure iniciativa de les empreses. També, a molta gent li semblaven desbaratades, en altres èpoques, reivindicacions que avui tenim tan assumides com la jornada de vuit hores, les vacances pagades, la seguretat social universal o la incorporació de la dona en igualtat de condicions als homes al mercat laboral. I quin motiu hi ha per pensar que l'evolució social ja ha tocat sostre o ha arribat al final del seu recorregut? Certament, la potència del model neoliberal avui ens pot fer veure les muntanyes com molt altes, però fins i tot Francis Fukuyama, que fa un poc més d'una dècada proclamava la fi de la història, ha començat a revisar les seves teories.