Ferran Aguiló07/02/08 0:00
TW
0

Quan en obrir el diari em trob amb unes fotos de pel·lícula -policies amb armilla antibales i passamuntanyes, pistoles, fusells, cans ensinistrats, helicòpters i detinguts engrillonats- tot d'una faig un alè pensant que aquesta gent era entre noltros fins al moment de l'espectacular detenció. Si la perillositat justifica el muntatge i la investigació prèvia, deu ser que estam millor sense ells. És el pensament més primari, el que de noltros esperen els governants quan faciliten la presència de la premsa en el moment de màxima acció. Està bé que sigui així, que les administracions compleixin amb la seva obligació de generar sensació de seguretat, perquè la seguretat és una qüestió subjectiva que es retroalimenta: més gent acollonida, menys gent pel carrer i més impunitat per als que en ell hi tenen el centre del delictiu treball, dit en un resum simplista. Però una vegada ja he alenat fort alleugerat per les detencions, començ a demanar-me com és possible que una organització així, com la detinguda aquesta setmana o les diferents que conviuen a Son Banya (només per parlar de narcotraficants), pugui assolir aquesta importància sense que el sistema ho impedeixi. I comencen els dubtes, els mals pensaments relacionats amb la doblerada que el tràfic de drogues mou i la seva capacitat d'adormir consciències. Pens en la compra d'habitatges, de cotxes de luxe, de cavalls de trot, d'obscena despesa en bordells i de tota l'ostentació que envolta el diner fàcil, inclosa la compra de la matèria grisa més hàbil i amb menys manies d'entre l'advocacia, i els dubtes es multipliquen fins al punt que ja no sé si alegrar-me o emprenyar-me. Supòs que sou molts els que no enteneu com es permet la impúdica manera de lluir els doblers que demostren alguns i com creixen i es multipliquen. Supòs que, com jo, també heu renunciat a treure'n el net.

Sé que les coses no canvien d'un dia per l'altre i que els nous gestors mereixen confiança i temps de gràcia. Però assistir a una meravella i saber que la ciutadania susceptible de gaudir-la no se n'ha assabentat, i que molts s'han perdut una d'aquestes excepcions culturals que deixen empremta, m'emprenya. Em passà dissabte passat quan vaig tenir el privilegi d'assistir, en la Sala Petita del Principal, a una de les tres úniques actuacions de l'obra «Espía a una mujer que se mata», que és la versió que el dramaturg argentí Daniel Veronese ha fet del clàssic «Oncle Vània», de Txèkhov. Acollonant obra, text i actors. I passà desapercebuda anegada per les funcions d'actors mediàtics o d'obres d'entreteniment fàcil. Ho reconec: no hi hauria anat de no haver tengut la sort de trobar-me, el mateix dissabte al matí, el nou director del Principal, Joan Arrom, que literalment em digué que aquella seria, probablement, una de les millors obres que passarien pels escenaris mallorquins en molt temps. Amb l'autoritat que li reconec, vaig fer-li cas i el meu agraïment és de cor. Què falla, però, en el nostre país que un esdeveniment com aquest ens passa quasi desapercebut? Són les institucions, que no saben publicitar el que fan? Som els periodistes, que no tenim prou coneixements com per crear l'expectativa entre els lectors? És el país? Hauríem d'esbrinar-ho.