Érem el que menjàvem ?

2.- Denúncia i sentiment. El text és compost per una cinquantena d'apunts sobre l'alimentació a les illes Balears (fruites, porc, panades, ensaïmades, verdures, vi...), amb els quals Andreu Manresa ompl una plana del diari El País dels diumenges. Apunts intercalats entre els seus articles de denúncia, de periodista de raça («Som un periodista que menja», va dir a la roda de premsa, en una situació estranya: veure'l a l'altra banda, fent ell de personatge). Entre els articles on treu el verdanc per denunciar i acusar els abusos del poderosos "«diners o dinars» deien que deia en Verga per corrompre el personal", li vessa la vena sentimental: «És la memòria d'un al·lot dels anys cinquanta o seixanta».

3.- Apunts madurats. No està escrit a premudes, ni a l'aviada. Són apunts madurats, que ell guarda a les golfes, al sostre, al graner i surten quan toca, com la perxa del porc: ara una culana, ara una cucorba, avui sa bufeta... Té, en Manresa, un bon rebost, on hi ha estojades les seves cabòries, allà reposen, fins que són al seu bon punt. Això sí, baix la pressió i la dimensió estricta de l'article del diumenge que, nogensmenys, li permet més d'una floritura: «Les sobrassades també ploren, però en vermell; i maduren i envelleixen amb la calor, com nosaltres».

4.- Invitació a la felicitat. Una Invitació a la felicitat amb una llangonissa a la portada, ja me diran. Qui sap si algú ho interpretaria així : Com ser feliç sense deixar de menjar llangonissa. El dibuix, tot s'ha de dir, l'ha fet el pintor i amic Miquel Barceló, és de les matances de Sa Devesa de Ferrutx. La felicitat de n'Andreu va molt lligada al gust, que li desencadena altres sensacions. Una garriga neta, una forma de preparar un menjar, la família quan toca, algú que ja no hi és... «Algun instant de felicitat s'insinua dins la boca en esclafar la polpa fresca d'una bona fruita». Fruita, menjars originaris, sense necessitat de cap manifest vegetarià, ni de cap exabrupte autoritari de macrobiòtica alimentària.

5.- El nostre primitivisme intacte. «La reiteració del gest d'esclovellar (les carxofes o els cigrons), l'eco de les petites coses, condueix als rituals primitius de l'humà: discriminar el que alimenta de l'entorn i despullar els embolcalls accessoris que dissimulen l'essencial». S'enalteix la memòria o el detall que el connecta amb el primitivisme del menjar per a alimentar-se, com ho feien, per ventura, els homes talaiòtics, això fascina en Manresa. «Un immigrant va ser el primer cuiner insular, un foraster sens dubte que degué navegar amb altres pasteres dramàtiques. Aquell que som nosaltres, o no, ningú entre tants d'altres, va sobreviure indagant què era comestible o letal del paisatge i la fauna».

6.- La cuina del dia a dia. No tracta de la sofisticació, sinó que fa la vindicació de la cuina de les illes lluny dels receptaris dels rics "ni receptaris de convents, ni de cases bones, ni de botifarres pseudo-aristòcrates o de senyors de possessió" que també són interessants, qui ho nega? Però aquí és la cuina assentada, per exemple, sobre «els horts minimalistes, rebosts foravilers d'autoconsum» i sobre menjars esporàdics com els dels caragols, cames roges, espàrrecs, bolets, qualque aucelló per enriquir d'algunes proteïnes la cuina dels pobres. La victòria sobre la fam, encara que fos menjant faves quaranta vegades o sopes cada dia. Vindicar la felicitat a través de l'autenticitat i la senzillesa.

7.- Dos elements de crítica i un repicó. La crítica despietada als cuiners moderns, minimalistes, i als hipermercats, que semblen clíniques de menjar. I a «la medicina, que ha donat grans gastrònoms, però ara la dominen els vigilants del colesterol». Per tant, no hi ha enemic petit. Des de la «mínima gastronomia de la deconstrucció elitista» fins al nou standard dietista, els vigilants de la tensió per l'excés de sal. Què se'n faran d'aquells ossos, cares, peus, galtots, espinada i orelles que els nadius conservaven en sal? Ai els greixos, de les sobrassades i les ensaïmades! «El plaer quotidià de l'ou frit s'ha criminalitzat», diu. Els plats humils d'un temps, són impossibles de trobar: les sopes mallorquines, l'arròs de peix amb brou de gerret "dolcenc i barat", la sardina. Tant ell com un servidor som freqüentadors dels mercats, perquè «una part de la cultura i l'ésser d'un país habita en la bullícia i les olors dels mercats».

8.- La força del terrer. La força del «terroir» en els aliments, l'agre de la terra, i no és per fer nacionalisme cofoi de panfonteta. Tanmateix, són millors els esclata-sangs mallorquins. Manresa fa una lectura clara: per on va entrar primer la globalització va ser pel menjar. Raïms de Xile, kiwis de Nova Zelanda, tomàtigues sense ànima d'Almeria... Per aquests motius es lamenta la pèrdua de biodiversitat (agrícola?) en tot. Golden, Gala, Starkey i Fuji són les pomes reines dels nostres supermercats. Ja no hi trobam aquella poma Marinera dura, sucosa i àcida com una llimona, o aquella Jesusa de carn esponjosa. Lament inútil: «La tomàtiga de ramellet és una bandera anti-ketchup!»

9.- Els paisatges connexos. No hi ha sols descripció de plats sinó de llocs, que són previs: espais i paisatges. «Hi haurà altres verds, la llum tamisada davall l'ombra de coure de les alzines, la lleugeresa del ginjoler, l'endolat llorer, les capçanes dels ametlers que s'adormen». No serà tot un miratge? Codillo i Choucrute és el que mengen els guiris al carrers de la Cervesa i el Jamón a s'Arenal, que també és Mallorca. Una Mallorca a la qui molta gent gira l'esquena i fa com si no hi fos. Quan, una d'aquestes hamburgueseries o cerveseries dóna més rèdits que totes les atzeroles, nesples, serves, aranyons i tots els altres fruits-delícies dels qual es declara enamorat en Manresa. I què? Idò que darrera tot això hi ha no només un canvi en els menjars, sinó també un canvi en els paisatges que els donaven un suport.

10.- Entre la nostàlgia i l'enyorament. «Menjar és gaudir, recordar, descobrir. Recordar el moment de la cata sobre la llengua, imaginar amb els ulls segellats un altre menjar, un lloc inaccessible, un llibre al·lusiu, algú que se'n va anar, instants efímers de glòria privada». Som a la recerca de les illes de la memòria. El respecte, en la mesura del menjar imposava altres ritmes i altres maneres de ser. Ara hi ha de tot i molt. És la baldor que ha vengut de la mà del turisme. Ja pot en Manresa preocupar-se de la força dels rituals, del temps, del menjar als ritmes d'abans, quan ara hi ha de tot a qualsevol època. El llibre se mou entre la devastació i l'optimisme. Manresa escriu bé. Tot i la urgència d'haver d'entregar l'article dins la mida imposada pel diari, hi cap una anotació, una metàfora, una cita, un record, un consell, o una advertència. Què volen més? «Penúltims raors», titula. Com nosaltres. No som els últims, molt pitjor encara: som els penúltims.