El lapsus, però, marca la tònica de la seva intervenció. En un discurs ple de contradiccions, entre els objectius -sovint compartibles- i la manera d'assolir-los -ben ineficaç-, podem trobar-hi moltes altres perles. Per exemple, també va dir que són les persones les que tenen drets i no els territoris (en referència als drets individuals i col·lectius) i que la llei ens fa iguals a tots en drets i obligacions. En aquesta base va assentar la defensa que els pares puguin triar lliurement la llengua d'ensenyament dels seus fills i que en tenir vuit anys sàpiguen, naturalment, català i castellà; i anglès, si fos possible. Sens dubte l'objectiu que sàpiguen català i castellà als vuit anys és compartit per molts, però amb la seva proposta seria inassolible. Ja està ben demostrat que l'única manera que -actualment- el conjunt dels infants aprenguin castellà i català és que l'ensenyament es faci, de forma exclusiva o quasi exclusiva, en català; si no, els infants de família catalanoparlant sabran català i castellà i els de famílies no catalanoparlants només castellà. Els models d'ara són -tot i que no sempre ben implementats- els que permeten fer bilingüe tothom; però, potser, al PP només volen fer bilingües els catalanoparlants i mantenir els castellanoparlants com a monolingües.
D'altra banda, si els qui tenen realment drets són les persones i no els territoris, triar la llengua d'ensenyament dels fills hauria de ser un dret extensiu a tothom; i, per tant, si hi hagués pares residents a Madrid que volguessin ensenyament en català per als seus fills se'ls n'hauria d'assegurar; si no, el dret territorial trepitja el dret d'aquests pares, que pel fet de viure a Madrid no deixen de ser persones. A més, també caldria assegurar ensenyament en àrab, alemany, amazig, búlgar... als pares que ho demanin per als seus fills, però -a insinuació de l'entrevistadora- va dir que no, que sols es referia a les llengües oficials: un altre pic els drets de les persones són arraconats pels territorials; sembla que l'ordenació dels drets individuals i territorials per a Rajoy varia segons el beneficiari. D'altra banda, en el nostre cas, el dret dels infants no deu ser que els pares triïn la llengua en què han d'estudiar, sinó que la societat en què viuen els asseguri l'accés al domini de les dues llengües oficials, i, fins ara, l'ensenyament en català és l'únic camí viable.
També es declarà repetidament defensor del dret de les persones i de la llibertat, i al mateix temps va manifestar que s'oposa al matrimoni d'homosexuals precisament perquè en diuen «matrimoni», i que amb una altra expressió ja li aniria bé. Un altre cop, el dret de les persones que volen constituir-se en matrimoni homosexual va darrere el d'alguns de prohibir-los l'ús d'una paraula per referir-s'hi.
On també es va lluir, tant com amb el cosí del canvi climàtic, va ser quan va dir que s'imaginava que en el futur hi hauria una sola «nacionalitat mundial», qui sap -això ho dic jo- si amb ell de president. De fet, que un dels fitxatges sigui Pizarro ens evoca aquell tothora assolellat imperi. El problema és que el prengué tant de cara, al sol, que encara molts dels súbdits continuen enlluernats. Si tenim en compte que les nacions -que no els estats- van lligats a una sola llengua, també deu imaginar-se una sola llengua per a tot el món. Ens augura, doncs, el retorn a un estadi prebabèlic i ja sabem que n'hi ha que estan disposats a creure's que abans de Babel tothom parlava, i que em disculpi Voltaire, castellà. Així i tot, cada dia crec més que el desenllaç de Babel, encara que la versió oficial ho presenti com un càstig, va ser un regal diví a les persones (i als homes) per dificultar que fóssim víctimes fàcils dels deliris imperials de construir torres infinites.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.