24/01/08 0:00
TW
0

L'arribada a les costes de Mallorca d'algunes pasteres, amb la seva trista càrrega d'homes de pell una mica més fosca que la nostra, ha proporcionat la imatge que alguns necessiten per llançar el crit d'alarma: la invasió, l'allau, ja són aquí. No importa que els que vénen des del Sud jugant-se la vida en una fràgil embarcació de fusta no puguin representar (ni podrien, encara que el seu nombre es multiplicàs per molts) més que una fracció petita de la població vinguda a les Illes des de fora: l'arribada d'una pastera és insubstituïble com a icona de les hordes africanes que amenacen de liquidar la nostra pau, el nostre territori, la nostra cultura i el nostre negoci de discoteca i balneari per a joves i vells de l'Europa pròspera.

Davant l'arribada de pasteres, polítics d'un signe i un altre coincideixen en la resposta automàtica: posau més radars i més patrulleres. El debat gira entorn de l'eficàcia i la ubicació dels equipaments de detecció de barques indesitjables. Mallorca, ultraprotegida per la tecnologia del control de fronteres, podria acostar-se al model del Bagdad en el qual Naomi Klein (La doctrina del xoc) veu l'emblema del segle XXI: la nostra Roqueta seria la Zona Verda, fortificada i fèrtil en negocis multimilionaris, mentre que la mar Mediterrània que l'envolta seria la massa immensa de despossessió i convulsió que és la capital iraquiana.

Catastrofisme? No més que els que pregonen que amb la immigració se'ns tiren a sobre totes les apocalipsis. En tot cas, un catastrofisme amb menys hipocresia. Ara, els predicadors de les privatitzacions i les liberalitzacions ens adverteixen que l'arribada massiva d'immigrants amenaça els serveis públics que ells voldrien desmantellar. D'altres recorden que el nostre territori és fràgil i limitat, mentre obliden que el seu urbanisme de reconversions a la carta i de proliferació dels adosados equival, en impacte territorial, a l'arribada de centenars de milers d'immigrants instal·lats en pisos compartits. D'altres, finalment, treuen la bandera de la llengua i la cultura i pretenen que siguin, després de segles de ser maltractades per forans i per locals, el pretext suprem per al reforçament de les fronteres.

Mallorca no té una cabuda il·limitada. Ningú no pot negar les evidències, però cadascú tria les evidències de les quals vol parlar i que vol usar com a argument definitiu. Aquí n'hi ha unes altres: la renda per càpita a Espanya és de 26.000 dòlars; a Algèria, 3.100; al Marroc, 1.700; a Senegal, 700; a Mali, 400. Per si pensau que els doblers no ho són tot, l'esperança de vida: a Espanya, 80 anys; a Algèria, 72; al Marroc, 70; a Senegal, 62; a Mali, 53. I, per acabar, la taxa d'alfabetització d'adults: a Espanya, propera al 100%, a Algèria i al Marroc, el 70%; a Senegal, el 39%; a Mali, el 24%.

Mallorca és a la línia de demarcació que separa el món pròsper i el de la desesperació. La frontera que separa la vorera Nord i la vorera Sud de la Mediterrània és la més abrupta del món (juntament amb la dels Estats Units i Mèxic, que també s'està fortificant) en termes d'esquerda entre el benestar i la pobresa. Podem discutir si les seves pasteres són una amenaça per a la nostra prosperitat. Del que no hi ha dubte és que els nostres radars i les nostres patrulleres no són cap solució per a les seves privacions.