Televisió culta

Sarkozy continua revolucionant la manera tradicional d'entendre la política. Deixant de banda la seva imatge pública, el seu estil de liderar i d'emprendre els afers internacionals més agosarats, està posant una fita molt alta en la mentalitat europea; aquesta semblava sumida en un marasme d'inèrcies i de burocràcies emmidonades, mentre que Sarkozy és l'heroi ben pentinat de la nova política: la intel·ligència i la fermesa, el diàleg i la convicció, l'estatus sense extravagàncies; una advertència per als que conceben la política només com a gestió i servilisme a uns interessos de classe. Sarkozy té idees, busca la gent d'idees, posa projectes sobre de la taula i s'esforça per implementar-los. Un dels més atractius i que hauríem d'escoltar nosaltres amb més atenció és el que fa referència a la televisió pública. Basant-se en el model anglès, Sarkozy proposa treure tota la publicitat de les emissores de l'administració. Així s'aconseguiria 'donar qualitat, i servir a la majoria de les persones un accés a la cultura del país'. Aquesta és la vertadera vocació de la televisió pública: ser un mirall més enllà dels rendiments econòmics, donar un servei de qualitat, amb vocació per continguts culturals d'alta volada. Estem acostumats que la televisió sigui la finestra més acolorida de la imbecil·litat comunal: tot el que s'hi veu de cap a cap de dia és horrorós i ridícul, tot són pallassades o xafarderies, sense nivell de debat, notícies vertaderament imparcials o continguts culturals de qualitat. Aquesta és l'aposta, però, per una cultura d'envergadura, la que creu que mitjançant la televisió es pot aprofundir en la grandesa d'un país. Sarkozy ho té molt clar, encara que perquè li surtin els comptes ha de suplir els ingressos publicitaris públics amb una injecció de diners provinents de les televisions privades. La intenció darrera és 'preservar la moralitat de la televisió', fer de l'Estat el garant de la millor idea que puguem tenir de nosaltres mateixos. Esperem que alguna idea semblant arribi fins a les orelles dels nostres polítics.