Des de fa un temps que surten publicats estudis i articles com aquest que trobo comentat en un diari mèdic: 'La pèrdua de visió de Monet, una de les causes del desenvolupament impressionista'. D'un temps ençà sorgeixen informacions d'aquesta mena; sembla que s'ha posat de moda reduir el geni artístic a una simple irregularitat física, a un desordre dels sentits. Recordo fa uns mesos que també una altra llumenera mèdica havia descobert que Wagner era 'sinestèsic', és a dir, que els colors i els sabors que sentia li transmetien sensacions sonores, la qual cosa, òbviament, li facilitava de manera extraordinària la composició musical. Els mediocres sempre s'han mirat el geni amb recel, l'han considerat un anormal, un monstre, un individu perillós, moltes vegades simplement perquè recorda a la majoria fins a on pot portar la individualitat assumida amb talent i coratge. El geni posa a davant dels homes no tan sols una fita de l'esperit humà, sinó també, pels que no tenen assumides unes determinades aptituds, el seu propi fracàs, la seva impossibilitat d'arribar a una conquesta igualable. Ara resulta que el geni de Monet es devia de les cataractes, com que tenia el cristal·lí de l'ull afectat, veia el món de la manera en què ara el contemplem en les seves creacions. Fins i tot aquest doctor, un tal Marmor, ha creat una simulació per ordinador que permetrà a qualsevol persona 'mirar amb els ulls de Monet', experimentar els colors i les formes talment com el geni, l'evolució del qual cap a l'abstracció i la puresa de colors més enllà de la representativitat mimètica és explicada en funció d'una 'xantòpsia' que també li feia preferir els colors grogosos. Ara que el doctor Marmor ha tingut l'amabilitat d'il·lustrar-nos i de donar-nos l'aparell de visió que ens permeti veure com Monet, ja no tenim excusa per a no esdevenir genis de la pintura moderna. No deixa de ser una obscenitat que s'usi la intel·ligència de la ciència amb la intenció tan primària de reduir el geni a una simple anomalia.

Melcior Comes, escriptor